homaris' photos
Fora del meu abast
| |
|
|
|
Fora del meu abast,
on la llum de l'alba
vol obrir els ulls,
la lluna mira de reüll
saonada i escriu
paraules invisibles.
Bromes i cel rogenc
| |
|
|
|
Bromes i cel rogenc
apaguen la tarda
amb olor de fumeroles.
El fred arriba
amb murmuris
de pluja i vent.
Capvespre
Lluny i prop
| |
|
|
|
Lluny i prop
tots els camins d'avui
aturen els rellotges
fent gorgs de silenci.
Lluny i prop
la solitud dels senders
s'il·luminen de records
com desvetllant-se
d'un somni de pedrisses.
Lluita de gegants
L'ocell que s'estarrufa amb el vent
Ran mateix de l'aigua
| |
|
|
|
Ran mateix de l'aigua
els colors es confonen
en una mateixa meravella.
Ran mateix de l'aigua
una veu murmura
la immensitat de l'ombra.
Ran mateix de l'aigua
una quietud s'allargassa
en una difosa llum.
Colors, immensitat, quietud.
Heus ací el que tenim ara.
L'avetosa
| |
|
|
|
L'avetosa manté
el seu propi univers
on l'ànima es deslliure
i beu a pleret
de les seves columnes
ben dretes.
A la clariana,
dins el teatre
de la llum
hi ressonen
les paraules.
Un brau dalt dels cims
| |
|
|
|
Un brau dalt dels cims.
Un arbre solitari el contempla
caminant dins l'ampla ombra,
l'escenari on tot és possible.
Gràcies a la vigorosa llum
de les pedres respirem encara
una volta més.
Els ulls caminen sobre les aigües
| |
|
|
|
Els ulls caminen
sobre les aigües
solcades pel vent.
El silenci és vida
entre núvols
i serralades llunyanes.
Som aquí
i aquest és el lloc.
Miro el cel com fosqueja
| |
|
|
|
Miro el cel
com fosqueja.
Vermell, el núvol
m'alegra el cor.
La costa, ben negre
és el seu cavall.
La música s'infla
amb el vent.
Amb poques paraules
| |
|
|
|
Lentament, amb poques paraules
s'aixeca la llum a l'avetosa.
L'ull bada en forma de fulla
i petits fongs damunt els líquens.
El bosc camina al meu costat
i entona la seva cançó.
El sol dels bedolls
Quin doll d'aigua a la font!
De quant els núvols somniaven amb xais
L'arbre nu
Les línies del bosc
| |
|
|
|
Les línies del bosc
son diverses,
els camins invisibles.
Rastres de bellesa
dins el caos natural.
No veig el cel,
ni falta que fa.
El vent fresc
| |
|
|
|
El vent, fresc, pentina
l'horabaixa tranquil·la.
Com cada dia avui també
em pregunto fins quan
el blau cansat de l'horitzó
recordarà aquest capvespre.
Les paraules em responen
amb molta lentitud
que no en saben res
o no en volen saber res.
I inevitablement tot esdevé
extremadament fràgil.
