homaris' photos

Miro al meu voltant com el sol s'imposa. Ara em deixo endur per les ombres que dibuixen el seu poema guarnint les pedres. Una il·lusió amb el cel de plom.

Infinitament més antics que tots els camins que hi menen les carenes fan un mur que els núvols no gosen travessar. Ara la tarda s’omple de mirades dins l’aire calent i dens. I tanmateix tot plegat és un miratge.

Enjogassats, els núvols i les ombres corren damunt la serralada sense que els pugui atrapar. Res no queda lluny ni res massa a prop tan sols cal contemplar-ho.

Entre roques el perfum de la llum il·lumina tots els cims. D'aquest cel asserenat d'estiu aviat no en quedarà res.

Viure als núvols, en un petit racó del dia i de la nit com si aquest fos tot el món.

CA) Això no és una fotografia, és un fil de llum esquitllant-se per atrapar les ombres entre l’esperança de la transfiguració i el temor de la desolació. Això és la no fotografia, la representació d’allò que és volàtil, dins el meu cervell, al capdavall de tot un joc d’il·lusions sense espai ni temps. EN) This is not a photograph, it's a thread of light splashing to catch the shadows between hope of the transfiguration and fear of desolation This is non-photography, the representation of that which is volatile, inside my brain at the end of it all a game of illusions without space or time.

De ponent una pluja lleu però necessària, i els turons tendres que envolten tanta solitud. Sóc allà on vull ser resseguint tots els camins que menen amb paraules vives a aquest univers de muntanyes i tarteres.

La calitja ha cobert el món. L'herba es crema amb el vent i el sol. La muntanya és la mateixa que en un altre temps ara ballaria alegre sota un mar d'aire pur.

Fer visible l'invisible. És hora de trescar de mirar més enllà d'allò visible per fer veure allò que no ho és. És hora de retornar a allò que és essencial. La vida és camí.

El món invisible l'origen de tota la mirada.

Plouen núvols de capvespre. On ja no es veu res les paraules fosquejen dins el silenci obac. Ara tot ho envairà un somni enlluernat per l'estel del nord que brillarà més que mai.

Quin verd en falsa foscor dins el bosc i la roureda. Al voltant les falgueres cobreixen els prats com aloges amagades de nit jugant a fer bestioles fingides.

Un fil de boira i un fil de llum s'abracen en l'aire pur de la vesprada.

Per damunt de la boira sempre hi ha un tros de cel blau, encara que, ben segur la tarda s'omplirà de núvols viatgers que duran bones o males notícies segons qui les escolti. Tanmateix, quan enfosqueixi, la nit tindrà estrella.

El núvols arran de vista la llum filtrada a terra. Hi ha un esclat de vida en mig de l'ampla tarda.

Aquí m’aturo i poso els ulls en aquests dos horitzons: Aquest prat florit, aquest cel amb pocs núvols, tot immensament lluminós i infinit. Aquí m’aturo i m’endreço la mirada.

És bo sentir-se deslliurat de tot com aquestes velles roques que tot ho saben o com aquests líquens que no poden fer desaparèixer els records. No hi ha com mirar més enllà una i altre volta fins a descobrir la bellesa del caos natural.

Ara veig el món com un cel obert: Camins i dreceres que menen damunt els núvols infinits. Ara cal, doncs, buidar la terra per omplir-la de cel.