homaris' photos
Fer visible allò invisible
| |
|
|
|
Fer visible l'invisible.
És hora de trescar
de mirar més enllà
d'allò visible
per fer veure
allò que no ho és.
És hora de retornar
a allò que és essencial.
La vida és camí.
El món invisible
Plouen núvols de capvespre
| |
|
|
|
Plouen núvols de capvespre.
On ja no es veu res
les paraules fosquejen
dins el silenci obac.
Ara tot ho envairà
un somni enlluernat
per l'estel del nord
que brillarà més que mai.
Quin verd en falsa foscor
| |
|
|
|
Quin verd en falsa foscor
dins el bosc i la roureda.
Al voltant les falgueres
cobreixen els prats
com aloges amagades de nit
jugant a fer bestioles fingides.
Un fil de boira i un fil de llum
Per damunt de la boira
| |
|
|
|
Per damunt de la boira
sempre hi ha
un tros de cel blau,
encara que, ben segur
la tarda s'omplirà
de núvols viatgers
que duran bones
o males notícies
segons qui les escolti.
Tanmateix,
quan enfosqueixi,
la nit tindrà estrella.
Els núvols arran de vista
| |
|
|
|
El núvols arran de vista
la llum filtrada a terra.
Hi ha un esclat de vida
en mig de l'ampla tarda.
Aquí m'aturo i poso els ulls a l'horitzó
| |
|
|
|
Aquí m’aturo i poso els ulls
en aquests dos horitzons:
Aquest prat florit,
aquest cel amb pocs núvols,
tot immensament lluminós i infinit.
Aquí m’aturo i m’endreço la mirada.
És bo sentir-se deslliurat de tot
| |
|
|
|
És bo sentir-se deslliurat de tot
com aquestes velles roques
que tot ho saben
o com aquests líquens
que no poden fer
desaparèixer els records.
No hi ha com mirar més enllà
una i altre volta
fins a descobrir la bellesa
del caos natural.
Ara veig el món com un cel obert
| |
|
|
|
Ara veig el món com un cel obert:
Camins i dreceres que menen
damunt els núvols infinits.
Ara cal, doncs, buidar la terra
per omplir-la de cel.
Deixo que la llum del matí il·lumini
| |
|
|
|
Deixo que la llum del matí
il·lumini aquest espai silenciós,
una coma ermada translúcida
culminada per l'oratge feréstec.
El paisatge muda a cada pas
i caminant no el perdo de petja.
Les brases del capvespre
| |
|
|
|
Les brases del capvespre
en el cel d'estiu adormint-se.
Els ulls de la nit s'apropen
i encongeixen la mirada,
De ben a prop
| |
|
|
|
Aquest matí de ben a prop
entre els esbarzers oculta
apareixes diàfana i plàcida.
La resta, marges, matolls
no interessa gens ni mica.
Pots volar ben lluny
o pots no moure't.
És el temps sense temps.
El vent infla els núvols
| |
|
|
|
El vent infla els núvols
a tocar del cel.
L'aire pentina les flors
arran de terra.
Les muntanyes
bateguen somrient.
Les ombres corren a plaer.
Estels menuts
| |
|
|
|
Estels menuts
al mig de la tarda
diuen secrets
sense fer soroll.
Tot son rialles
en una clariana.
Vermell d'estiu
| |
|
|
|
Vermell d'estiu,
el capvespre
es fon a ponent
en el seu amagatall.
La tarda desapareix
dins les ombres
i les veus de la nit
profunda.
Lentament
| |
|
|
|
Lentament corre
per pujols callats
com voleiant
sobre el cel seré,
avui, ahir, tots els temps
són el seu temps.
No té límits, ni esculls
ni colors, és com
un cotó oblidat
dins l'espai nu,
despullat de perfum.
El vent, de tant en tant,
l'esborra.
I de sobte, sura de nou,
imponent.
