Ha mort el senyor Bruno. Ahir, dia de Nadal, com diu el vers, va marxar descalç sense fer remor, com la llum tranquil·la d'una espelma cremant absent, aliena a la seva desaparició. Joan Bruno i Roselló, nat el 1905, havia estudiat l'esperanto a Reus essent ben jove. No cal insistir en les maltempsades polítiques del segle XX, però això provocà que fins els anys seixantes i setantes no es comencessin a intentar refer moltes qüestions de la vida cultural d'aquest país i el 30 de maig de 1973 el senyor Bruno ingressà al Grup d'Esperanto de Vilanova i del 20 al 24 de juliol ja va assistir a un congrés d'esperanto a Madrid, acompanyant al senyor Rafael Toledado. El vaig conèixer personalment quan l'any 1978 vaig decidir estudiar l'esperanto. I allí, entre d'altres, ell era "el professor". Seia al costat de la mestra, la senyora Dolors, però el senyor Bruno no deia res si no se li preguntava o si ell creia que havia d'intervenir per corregir alguna qüestió mal enfocada. Vam anar fent amistat i va passar l'únic que podia passar al costat del senyor Bruno, si un hi estava predisposat. I això era aprendre; aprendre de tot. Com tots els catalans de l'època franquista vaig ser educat en castellà i d'escriure en català no en sabia. Jo feia els comunicats al Diari de Vilanova anunciant els cursos d'esperanto i el senyor Bruno me'ls corregia. Que si els pronoms febles, que si les subordinades de relatiu, etc. Pel que fa a l'esperanto recordo perfectament les precisions en qüestions gramaticals i sobretot el sistema dels verbs que vaig aprendre de seguida i que la didàctica del senyor Bruno m'ha fet recordar per sempre. Per altra banda, ja fora de les classes d'esperanto, tot caminant, sortint de la Biblioteca, sovint em parlava de les matemàtiques. Al primers anys vuitantes estava investigant la resolució d'equacions polinòmiques d'arrels múltiples i com que a mi també m'havien agradat les matemàtiques, jo l'entenia i ell s'esplaiava i tots dos en gaudíem. Quan va fer cent anys, esperantistes d'arreu de Catalunya es reuniren a Vilanova per a homenatjar-lo. Parlava alemany, francès, anglès i per suposat esperanto, català i castellà i en coneixia alguna altra. Fins poc abans de fer cent anys dedicava un dia de la setmana al conreu de cada una de les llengües. Llegia i rellegia els seus clàssics i les traduccions de molts d’ells a l’esperanto. Després el seu fill llegia i ell escoltava. A partir dels vuitanta anys ja no freqüentava les reunions del Grup d'Esperanto de Vilanova però encara assistia a alguna conferència. Quan va desfer-se el Centre d'Estudis i la Biblioteca Balaguer del centre de VnG va passar a Biblioteca Joan Oliva, va visitar-nos a la nova seu del Centre Cívic de Sant Joan i encara ens va acompanyar en un parell d'esdeveniments més; va aparèixer tot sol als seus 96 anys, a la festa de fi de curs ¨TOTS ELS COLORS DEL BLAU¨ a la plaça del port el 07/07/2001 i uns mesos més tard va assistir a Reus a l'homenatge del centenari d'un altre esperantista Salvador Gumà i Clavell, quatre anys major. Per un descans ben merescut després d'una vida tan llarga!