La millor forma de conéixer una obra és copiar-la, de saber cada racó i la forma de mescla de colors que s’han utilitzat. És una forma d’intentar tornar al moment de la confecció per trobar allò que la fa ser una obra de persistència històrica, de conéixer l’aura. Realitzar còpies ha sigut una de les formes que han tingut els artistes de formar-se en el dibuix i el color. Avui ja no es veuen artistes copiant als museus, pot-ser la tecnologia ha desplaçat esta manera d’entendre l’ensenyança.

 

A la fi, el que resum esta acció és la intencionalitat amb què es fa la còpia: és per a fer-la passar per l’original?, és una qüestió d’aprenentatge?... El que si que està clar és que és una manera de difondre l’art i de donar-li més importància a les obres triades i no a altres, de seleccionar l’art que volem que es conega d’una manera intuïtiva i popular...

 

Els museus venen des de fa temps rèpliques dels originals sobre tot tipus de suport i que fan que les obres entren en el camp de la publicitat (tasses, samarretes, llenços, bolígrafs, postals, clauers..., holografies, serigrafies, quatricomies, pintures a mà, impressions plòter..., peces tridimensionals en diferents materials... qualsevol tècnica per a tots els suports publicitaris). I ací la manufactura i indústria xinesa ha tingut una relevància vital...

 

Podríem relacionar esta venda massiva d’obres en l’interés general per posseir una part de l’art, de l’aura que ens posseïx, interés que va més enllà de les normes i els consells de conservació de les obres: només heu de comprovar davant la Gioconda al Louvre com el públic desobeint les indicacions no paren de fotografiar-la amb flaix amb el conseqüent perjudici per a l’obra. No importa el futur de l’obra mentre es puga fotografiar en persona, de tenir a la memòria digital la imatge més pròxima de l’original. Potser la còpia d’obres d’art tinga quelcom d’això: la captura d’un tros d’aura artística...

 

 

Si és per fer-la passar per l’original hem de dir que sempre hi ha hagut còpies falses, però una figura digna de destacar per la quantitat d’obres realitzades, imitant certs artistes com Picasso, Matise, Modigliani, Braque o Van Gogh, és l’hongarés Elmyr d’Hory amb més de 1.000 còpies venudes com a originals per xifres astronòmiques. Una forma original de guanyar-se be la vida. Molts pensaran que és una manera poc digna, però tal vegada la irreverència està en la quantitat de diners que es paguen per les obres...

 

Per altra banda, és una qüestió que crea el mercat: qui li anava a dir a Dalí que les 350.000 signatures que va vendre a Nova York serien utilitzades pels més avispats per a fer dibuixos originals i vendre’ls com a tal? Alguns artistes posen en dubte l’autoria i la mercaderia que es fa de les obres, i que des de fora a vegades es veu com una òpera bufa inventada pels comerciants.

 

Imitar, copiar, seguir models de vida, actituds  i manufactura és una cosa que fem durant tota la vida, no en va hi ha individus que viuen luxosament atenent a esta premissa. Diria que ens passem la vida imitant i negociant (com deia aquell)...

 

...Si aprofundim en cada una de les obres trobarem històries molt interessants com la simbologia de cada un dels elements representats al quadre de Van Eyck. Segons conten, l’origen dels olis és deu a Jean Van Eyck, una tècnica flexible a base d’oli de llinaça, vernís de Dammar i pigments en pols que permetrà facilitar el transport d’obres en llenç enrollant-les, un important canvi per als pintors de l’època.  L’intimisme identificador de Vermeer en la seua obra, l’autoretrat de Gauguin que coincidix temporalment amb la seua relació amb Van Gogh extraordinàriament productiu en quan a autoretrats, el precursor cubisme de les pomes de Cezanne, l’exaltació de la bellesa natural de Monet, l’extraordinària saturació de color de la fusta del llit en l’habitació d’Arlés apreciada només davant l’original de Van Gogh i no en cap reproducció d’eixe quadre, la imatge poètica de la xica paralítica que es desplaça arrosegant-se per l’herba de Wyeth...

 

Confiem en la fiabilitat de la reproductivitat tècnica massiva i pensem que les imatges dels llibres o altres mitjans de comunicació es corresponen amb la realitat, però per a desgracia no teniu més que comparar la mateixa obra pictòrica en diferents editorials. Es provable que no siguen iguals, però segur que diferixen de l’original. Còpies a partir de reproduccions de les obres i que com sempre ens fan pensar en la versemblança de la còpia, de la fotografia, de la saturació de color, etc. Dades que no pots comprovar si no tens l’obra davant.