Bambolleta d'escumeta. Educació en temps de crisi

Raül Gàlvez per a Mainhart 60

 

Los padres que no enseñan a sus hijos a ver críticamente los comerciales y programas televisivos, así como la discriminación social, los hacen presa fácil del sistema depredador.

Para este sistema, tan ético como pretende ser, su hijo es sólo un consumidor potencial y no un ser humano. Prepárelo para “ser”, porque el mundo lo preparará para “tener".

Padres brillantes, Profesores fascinantes, Dr. Augusto Cury

 

 

Després d'uns quants anys a l'ensenyança, potser ha arribat el moment de parar-se a pensar com està l'educació als nostres centres i com està la joventut davant la plena decadència del sistema educatiu. Entre en el diàleg subliminal entre Cisco Cornelles i Marcos Gómez sobre el tema des de la meua perspectiva: l’assignatura de dibuix i les funcions com a tutor i coordinador d’un projecte mediambiental.

 

El curs 2006-2007 al nostre centre (IES Serra d'IRTA) de l'ESO van aprovar 23 alumnes dels 47 que s'havien matriculat 4 cursos abans. En este càlcul en què no tenim en compte ni desplaçats, ni nous matriculats, ni repetidors, traem que menys de la meitat dels alumnes es queden per camí i ens dona què pensar...

 

No fa molt em deia un alumne que ell té tot el necessari per sobreviure una temporada en la seua habitació: aigua, la plei, internet, televisió... Per la que cosa no tenia molta relació amb la seua família. Al triangle a què fa referència Marcos (família + escola + carrer) si li afigen altres vèrtexs com és el món de les noves tecnologies. Estes estan influint en el procés de creixement intel·lectual de tal manera que es les podria donar certa entitat en la teoria educacional.

 

Els alumnes s'avorrixen, (no escolten i si escolten no entenen) perquè no estan acostumats a parar-se a pensar què han de fer, i, potser, Augusto Cury tinga tota la raó en el què ell anomena la síndrome de processament accelerat (la síndrome SPA) per la qual relaciona la falta d'atenció amb la massiva successió d'imatges i personatges (60 personatges diferents per hora) a la que la televisió i els jocs digitals ens tenen acostumats.

 

Tractem amb alumnes, sobre tot en 1er d'ESO, que tenen una capacitat creativa nula, només saben copiar mimèticament les propostes del professor, seguint instruccions precises.

 

Estos jóvens amb els que convivim han crescut dins d'una bambolleta d'escumeta de protecció paterna davant dels perills externs a la casa i acostumats als aparells electrònics d'una societat de consum irracional. Una bambolleta en què es dona tot ben triturat perquè no tinguen perill de mort per entravessament. Ho han tingut tot, tot el que han desitjat, i no estan acostumats a la frustració de la negació: en el joc sempre tenen l'oportunitat de tornar a començar. La vida per a ells ha sigut tan fàcil que qualsevol problema els frustra i no poden superar-lo. Així perden tota esperança d'aconseguir metes, si les tenen. La immaduresa es prolonga en els països occidentals, sabem per què?

 

Bona prova del que no sabem què estem fent amb els nens va ser el succeït en 1997 quan 685 xiquets japonesos van tindre crisis epilèptiques després de contemplar un capítol de la sèrie de dibuixos animats "Pokemon". I el que no llig ningú al manual de les noves maquinetes personals és que 1 de cada 4.000 xiquets pot tindre episodis semblants per exposició prolongada a l'efecte lluminós de la pantalla.

 

Hem de recordar que l'adolescència és una etapa difícil en la que intervenen molts factors de risc com són els trastorns alimentaris (anorexia, bulimia, obesitat...), el perill de les drogodependències o la inclusió social en bandes violentes... Són vulnerables als cels, la inseguretat i la deslleialtat. La preocupació per la pròpia imatge, la rebel·lia respecte als adults, la importància de la colla, les tendències suïcides per frustració... formen part del món dels pubescents de l'ESO.

 

Estem creant una sèrie d'individus plenament dependents dels adults i sense els que no saben resoldre les mínimes traves. Xiquets apegalosos i desitjosos d'auxili urgent, d'atenció individualitzada. I això em fa pensar si és per la gran difusió de les teories del Dr. Estivill com apunta Cisco: tenim xiquets però pretenem que siguen independents abans d'hora, els criem amb llet de vaca, ens els cuiden des dels 4 mesos i si ploren per la nit els apliquem la pràctica conductista. Això no vol dir que no hi haja pràctica psicològica totalment en contra de l'anterior amb l'amor per bandera, i un paradigma és el Dr. Carlos González. En definitiva, el que em fa pensar este comportament és si, de veritat, hi ha una generació Estivill. L'adoctrinament conductista sempre el tinc relacionat amb els gossos de Paulov i l'ús sàdic d'esta teoria en la guerra (els gossos eren acostumats a menjar baix dels tancs i a l'hora de la batalla eren utilitzats com a kamikazes, inconscients del seu final).

 

Hi ha qui pensa que és l'estatus social el que influïx que l'alumne no tinga cap interès per captar coneixements, però a mi em dona la sensació que és en el nucli familiar normal en el que no és dona importància a l'educació, i pense que és així perquè els treballs qualificats i de major nivell d'estudi no tenen la reintegració econòmica que tenen treballs com els relacionats amb la rajola, per exemple... va haver-hi un temps, els models van canviant, que els xiquets volien ser com Mario Conde, molta pasta i poc de treball. El que tenen clar és que no volen treballar en el sector agrari perquè està reservat als immigrants, però no tenen molt d’interès per estudiar... Pel que sí que estan molt marcats és pel valor dels diners: no poden pensar que es puguen fer coses sense remuneració econòmica.

 

Són pocs els alumnes que tenen interès per ser educador: el sou no és prou motivador, és molt d'esforç l'exigit i l'ambient a les aules, de vegades, resulta perillós... Així és normal que l'estatus del mestre o professor perda autoritat.

 

Per la meua part, i supose que per la de molts, és una professió molt atractiva la de treballar en un centre públic després d'aprovar l'oposició: coneixes molta gent jove de la què es poden aprendre moltes coses (després de tot, el procés d'aprenentatge no té per què ser unidireccional), és una manera de prendre el pols a les noves generacions, transmets els teus coneixements i construixes la base de la societat, treballes en grup compartint problemes i tractant de solucionar-los, et dona la possibilitat d'investigar sobre els temes que t'agraden, tens un sou mitjà i contracte indefinit (limitat majorment pels problemes psíquics i fònics) i les condicions de pressió productiva no existixen com a l'empresa privada. Potser hi hauria més gent interessada en esta professió de conèixer les condicions reals del món laboral. 

 

En estos 4 cursos que estic en el centre he anat veient que el més important és ajudar a pensar al nostres alumnes, a raonar amb criteri, a ajudar-los a convertir-se en persones moralment vàlides, a adonar-se que estan envoltats per unes circumstàncies de les que han de ser conscients, malgrat que siga una tasca penosa o desagradable de vegades. La via que he trobat per a esta transversalitat ha sigut la tutoria i el projecte mediambiental de centre: hem tractat els temes relacionats amb els residus, la contaminació, la guerra (enguany),... temes que afecten al món que els estem deixant a les noves generacions: que menys que estiguen al tant... I la responsabilitat: eixe gran tema del que crec que deuen ser capaços d’assumir i del que ja he parlat en articles anteriors. Necessiten sentir-se responsables dels seus actes per a estar dins del grup.

 

 

 

 

 

 

En Internet:

Epilèpsia en Xiquets que veuen TV: www.fcen.uba.ar/prensa/educyt/2000/ed108b.htm

Els gossos de Paulov: centros5.pntic.mec.se/ies.victorià.kent/Rincon-C/Curiosid/Rc-30/RC-30.htm

La controvèrsia d'Estivill: www.bebesymas.com/2005/11/25-aduermete-ninoael-fin-justifica-el-medio

Sobre Carlos Gonzàlez: es.wikipedia.org/wiki/Carlos_Gonz%C3%A1lez