COL·LECCIONISTA D'ARCS IRIS

Una vegada, fa molts i molts anys, en un país llunyà, quan les locomotores eren de vapor, una nena i un senyor viatjaven en el mateix vagó. (1)

L'atmosfera en el vagó de tercera classe era sufocant. El tuf de suor surava per l’aire. Pensava amb desgana en les moltes hores de viatge que encara tenia pel davant.

Els meus acompanyants de viatge xerraven amb energia sobre temes que, ni tan sols per un moment, van poder fixar la meva atenció.

Davant meu, a l’altre costat de la finestra, seia una nena, amb ulls negres, d'uns deu anys. Damunt la seva cara em va semblar endevinar el mateix avorriment que jo sentia. Vaig decidir parlar-li.

En contestar les meves preguntes, Sita em va explicar que estudiava a quart de primària. Li agradava la geografia i no li agradaven les matemàtiques. Després d'algunes preguntes més el material de conversa es va esgotar. Es va fer una pausa.

De sobte, em vaig recordar d'algunes cartes amb segells de diversos països que tenia a la butxaca i vaig pensar que amb elles podria distreure la nena.

- Col·lecciones alguna cosa Sita?

- Col·leccionar?... No, no col·lecciono res, - va contestar.

Silenci. Vaig començar a cercar un altre tema per mantenir viva la conversa.

- I vostè col·lecciona alguna cosa, senyor? Què col·lecciona vostè?

L'atac frontal de Sita em va sobtar inesperadament. Veritablement jo era un col·leccionista veterà, de tot allò imaginable. Per no complicar la cosa, vaig voler dir alguna cosa simple com segells o postals. Tanmateix, al cap d'un moment, allò em va semblar una banalitat indigna. Durant un instant vaig estar a punt de confessar-li el secret de la meva vida: jo col·leccionava aventures! Però això semblava massa abstracte. Certament no seria capaç de comprendre' m.

Durant alguns segons vaig mirar per la finestra meditant. Ja que sèiem en el primer vagó del tren, vaig poder veure clarament a través de la finestra la tofa de vapor que brollava de sota la locomotora. Els raigs de sol es trencaven a través del vapor i formaven una zona en semicercle d'arc iris al voltant d'elles

- L' arc iris ! - vaig cridar de sobte amb admiració.

- Què?... Vostè col·lecciona arcs iris? em va preguntar el meu inquisidor amb els ulls ben oberts.

- Què?... Si, naturalment, hum..., arcs iris. Hi ha res d'estrany en això?

Sita no sabia si creure'm o no. Amb els ulls abaixats examinava la meva cara per descobrir-hi un somriure de broma. Però el somriure de broma no hi era.

- I com els col·lecciona? - finalment va tenir el coratge de preguntar.

Les rodes del vagó amb un copejar monòton accentuaven l’atmosfera sufocant del compartiment. L’arc iris al voltant de la tofa de vapor corria fent juguesca amb la locomotora davant dels meus ulls.

- Com els col·lecciono? Simplement. On sigui que en veig un el poso a la meva col·lecció... Naturalment, només si no en tinc encara un exemplar similar.

Els ulls negres de Sita em miraven fixament. Esperaven. Esperaven alguna descoberta important.

- Ja que els arcs iris poden ésser, tu ja ho saps, de moltes diverses espècies...

- ...

- El primer que va entrar a la meva col·lecció va ser un arc iris molt habitual. El vaig veure quan tenia a penes cinc anys. De sobte vaig deixar de jugar amb el meu germà gran i altres nens del poble. Sense respirar vaig guaitar cap el miracle ple de color. Semblava tan proper!

- ...

- El meu germà, veient la meva admiració, va dir: “Aquell que aconsegueixi passar per sota l’arc iris sempre, tota la vida, se li complirà el que desitgi!” Semblava parlar seriosament. Ni un sol moment vaig dubtar de la veracitat de la seva afirmació.

- ...

- Sense dir ni una paraula, com si estigués hipnotitzat, vaig començar a anar en la direcció del meravellós portal. De pressa, travessant el carrer, sense deixar de mirar el cel, i arribant al final del poble vaig continuar la marxa a través dels amplis camps de pastura. Em semblava que m'apropava ràpidament a l’arc iris de ‘tots els èxits’.

- I va aconseguir-ho? Va passar per sota d’ell?- s’impacientà Sita.

- No. El sol baixà més i més, i l’arc iris s'anà tornant pàl·lid fins a la total desaparició. I jo vaig em vaig quedar sol amb la meva il·limitada admiració, badant cap al cel.

- ...

- La visió d'aquell arc iris va quedar tan profundament gravada en la meva ment, que sens dubte puc dir, que va ser meu per sempre més. Aquella fou la meva primera experiència sobre la possessió d'un arc iris. Possessió, a més a més, que ningú em pot prendre, passi el que passi.

- ...

- Després en seguiren d'altres. Un darrera l’altre es van fer meus, creant la meva col·lecció.

Sita seia immòbil escoltant-me. El seu pare li va oferir una taronja, però ella la va refusar. Estava massa ocupada amb el conte.

- I en té molts d'arcs iris, senyor? Com són?

- Hum..., si. No n’hi ha molts a la meva col·lecció, perquè... certament no n'agafo un qualsevol. Els habituals els deixo per als altres, i agafo només els extraordinaris. Per exemple...

Durant un moment vaig cercar intensament a l’arxiu de la meva, memòria algun exemplar distingit de la meva col·lecció. Finalment, aquí el tenim.

- Em trobava en una antiga petita ciutat a vora mar, en el meu país. Després d’un matí de pluja, sobtadament es van dispersar els núvols i abans que comencés a sortir el sol, van apareixer arcs iris en el cel. He dit arcs iris perquè no n'hi havia un, sinó dos. Un per damunt de l’altre. El més petit era clar, amb colors molt intensos. Un dels seus extrems reposava sobre les antigues teulades de les cases mentre que l’altre s’endinsava en el mar. Tenia l’aspecte d’un símbol expressant el lligam entre la ciutat i el mar: I l’arc iris tenia raó. Durant molts segles els habitants de la ciutat van ser navegants, pescadors, pirates, mercants i mariners amb tota mena de vaixells.

- ...

- Per damunt d’aquesta imatge, com si formés un quadre amb ella, s’estenia el segon arc iris. Una mica més pàl·lid que el de sota.

- ...

- I ara, Sita, si promets no dir-ho a ningú, t'explicaré un secret.

- Ho prometo – va xiuxiuejar la nena,

Vaig mirar al voltant per assegurar-me que ningú ens escoltava. Llavors em vaig apropar a la nena.

- Fixa't - vaig dir - els colors de l’arc iris superior estaven invertits. Tot bon col·leccionista sap que el violat i el blau són els colors superiors, i que el vermell i l’indi es troben a sota. I d'aquesta manera es trobaven a l’arc iris inferior. Però en el superior l’ordre estava invertit, com si fos un reflex de l’altre.

Sita em mirava consternada. Es podia veure a la seva cara que ella era conscient de la importància del secret.

- I després ...?

- Desprès... vaig fotografiar amb pel·lícula de color l’arc iris doble, i si algú no em creu, li ensenyo la foto. O bé dic "pregunteu-li a la Nina. Ella hi era i pot confirmar la meva afirmació."

- ...

- Però et presentaré un altre exemplar de la meva col·lecció.

Vaig reemprendre el conte, encoratjat pel gran interès que l’amiga de pell bruna mostrava per la meva col·lecció.

- ...

- Allò va passar en una serralada alta. Junt amb alguns amics em trobava d'acampada en una petita vall entre pics nevats. Per causa de l’altitud tots nosaltres sentíem una mica d'ofec que no ens deixava, dormir.

- ...

- Després d'una llarga hora d'insomni, vaig decidir sortir de la tenda. A fora vaig trobar el meu amic Jordi, assegut sobre una pedra. Distretament, observava la natura.

- ...

- Era una nit de lluna plena. La lluna, com si fos una grandíssima llanterna, penjava per damunt de la propera glacera, banyant el paisatge rocós amb una misteriosa llum blava. El cel estava cobert de milers d'estrelles. Totes brillaven tan grans com no les havia vist mai encara. L’aire de l’altitud era pur per causa de la manca de densitat i la sequedat. La visió era infinita.

- ...

- De sobte, dues flames van aparèixer sobre ambdós costats de la lluna, recolzant-se sobre les muntanyes al voltant de la glacera. "Quina cosa més estranya!" digué en Jordi, que té una llarga experiència d'escalador.

- ...

- Davant dels nostres sorpresos ulls les dues flames van començar a pujar transformant-se en dues columnes. Ara s'encorbaven. De mica en mica van formar un arc al voltant de la lluna. I finalment, l’arc es va acolorir amb tots els colors de l’arc iris.

- ...

- L’espectacle va ser extraordinàriament bonic. Estàvem allí drets amb la respiració retinguda i gaudíem intensament.

- ...

- Després em vaig assabentar que hi ha només poques persones en el món que han vist un fenomen similar. I naturalment, estic molt orgullós de tenir a la meva col·lecció aquesta mena de raresa.

La menuda Sita m'escoltava sense respirar. S'empassava els meus mots un per un.

- Segueixi explicant, senyor, - va dir amb veu de súplica quan vaig fer una pausa. I jo vaig continuar.

- Però a la meva col·lecció s'hi troben no tan sols rareses, sinó fins i tot veritables exemplars altament valuosos. Et presentaré el més valuós de tots els meus arcs iris. El més costós, per dir-ho així.

...

- En un país llunyà vaig visitar una vegada el que en algun temps havia estat el palau imperial, el qual ara l’han transformat en un museu. Totes les sales estaven obertes. Tan sols una petita cambra, en la qual estava guardada la corona de l’emperador s’obria només a petició especial dels visitants. Després de les necessàries formalitats, el guardià, va obrir la porta i nosaltres vam entrar. Ara estàvem drets a la petita, cambra, buida i sense ornamentacions. "Que passarà?" ens preguntàvem. Però la resposta no es va fer esperar.

- ...

- A terra, al mig de la cambra, va començar a aixecar-se una columna quadrangular. Quan va arribar a l’alçada dels nostres bustos, de sobte les parets metàl·liques del cofre, a la part superior de la columna, es van obrir deixant lliure una capsa de vidre. I dins d’ella la corona.

- ...

- Si, de veritat, era allí davant dels nostres ulls, la gran corona daurada de l’emperador, plena de joies brillants. Els més bells robins i safirs s’alternaven allí, un al costat de l’altre. I vàries perles d’una grandària mai vista.

- ...

- Quin convit per als ulls!

- ...

- Però la joia més valuosa es trobava en el front de la corona. Era un brillant gran com una nou. Mai no havia somniat en cap cosa semblant. Ja no em recordo si el seu nom era Kohinor o Orlov, o algun altre, però estic segur que era un dels brillants més grans que existeixen en el món.

- ...

- De sobte va ocórrer quelcom inesperat. A través d’un foradet de la cortina de colors que cobria la finestra, va entrar un raig de sol i va tocar la corona. Va tocar precisament el diamant gegantí. A l’instant, centenars de delicades tires d’arcs iris va cobrir les parets i el sostre de la petita cambra. Estàvem drets al mig d’una sala luxosa amb un centenar d’arcs iris que multiplicaven les dimensions del lloc i creaven l’ambient precís per a l’observació de la corona imperial.

- ...

- I vet aquí, Sita, aquest és el més valuós de tots els meus arcs iris. I t’he de confessar que per a mi té més valor que si posseís el mateix brillant. Ja que tenint la joia, sempre tindria por que algú me la robés. I a part d'això, possiblement mai més aconseguiria crear amb ell un conjunt tan ric d’arcs iris.

- Veritablement senyor, crec que vostè és molt ric! L’envejo.

- Oh, no, no diguis això, - vaig refusar l’adulació amb un modest somriure.

- ...

- Potser algun cop també tu podràs fer la teva pròpia col·lecció i fer-te fins i tot més rica que jo.

- ...

- Però no et pensis, - vaig continuar després d'una petita pausa - que tots els arcs iris de la meva col·lecció són tan altament valuosos. N'hi ha també alguns que els col·lecciono només per causa de la seva raresa. Hi ha entre ells, per exemple, un arc iris còmic.

- Còmic? Com pot ser un arc iris còmic? Conti senyor.

- Mira com va ocórrer. Jo dormia a la mateixa habitació dels meus pares. Era d'hora, un mati, a mig estiu. A través d'una escletxa al costat de la cortina penetraven uns quants raigs de sol que inundaven la cambra amb una suau mitja llum ataronjada. Estava ajagut cara amunt. Tot d'una, vaig parar esment en unes estries acolorides en el sostre. Al cap d'una estona d'observació, vaig constatar que es tractava d'un veritable arc iris, en el qual s'hi havien dibuixat un seguit de muntanyetes que barraven parts d’alguns colors.

- ...

- Em vaig encuriosir. Vaig mirar al voltant cercant l'origen de l’estrany arc iris però no vaig aconseguir descobrir-lo. Vaig intentar fer deduccions lògiques sobre la direcció dels raigs. La cerca d'un moble amb vora dentada fou inútil. Vaig jeure una bona estona despert, rumiant.

- ...

- En cert moment, la meva mare es va despertar. I això ho va canviar tot.

- ...

- En el seu primer moviment va estirar el braç cap a la tauleta de nit, i del got amb aigua va treure la seva dentadura postissa. Durant aquesta operació l’arc iris va desaparèixer del sostre. Tot seguit va reaparèixer vigorosament onejant, però... sense la sèrie de muntanyetes. Aquesta era la solució del meu enigma: un arc iris còmic, creat en un got d'aigua i vorejat per mitjà d'una dentadura postissa!

La meva acompanyant de viatge va començar a riure ja abans de la fi del conte. Va endevinar el final i això la va divertir. Ara rèiem plegats.

- Senyor, - de sobte va dir la nena al cap d'un moment - m'agradaria col·leccionar arcs iris.

- De veres?

- Oh sí, m'agradaria tant... Però com començar? A vostè li va ser fàcil, vostè tenia un germà!

- Com començar? Si, això és un problema, - vaig dir pensatiu. Tanmateix, tinc una idea, Sita. Comença a mirar per la finestra.

Ens vam inclinar a l’altra banda de la finestra, i vaig assenyalar amb el dit l’arc iris que, fidelment, acompanyava la tofa de vapor sota la locomotora. Quan Sita el va veure, va començar a cridar d'excitació.

- T'agrada, Sita?... No creus que seria adequat per començar la teva col·lecció?

- Es bellíssim. Voldria començar amb ell. Però com?

- Mira com ho farem. Canviem els nostres seients, així que només tu el puguis veure. Prometo no mirar més per la finestra, i ja que el sol aviat es pondrà, tu seràs l'última que el veuràs. Serà, només teu. El primer de la teva col·lecció.

- Vostè té un bon cor, de veritat, senyor. Però aquest bellíssim arc iris, llavors, no hi serà a la seva col·lecció.

Vaig brandar lleugerament la mà per davant de la meva cara:

- Oh, no et preocupis, amiga, jo no el necessito. Ja en tinc un de semblant a la meva col·lecció.

Durant mitja hora Sita va mirar fixament per la finestra. Sobre la seva cara s'hi veia una intensa concentració. Sí, el procés del començament de possessió del primer arc iris sempre és acompanyat de convulsions psíquiques. Fins i tot de dolors físics alguna vegada.

De sobte, el pare de Sita la va estirar pel braç. Estàvem arribant a l’estació on ells havien de baixar. Ens vam acomiadar. La meva amigueta, resplendia de felicitat.

I des de llavors, sempre durant els viatges miro per la finestra del tren. Desitjaria molt veure novament aquella mena d'arc iris, per posar-lo a la meva col·lecció.

Perquè ja podeu suposar que aquella classe d'arc iris no el tinc encara a la meva col·lecció. Vaig mentir a Sita només perquè ella acceptés el regal sense remordiments de consciència.

Tibor Sekelj

(1) Introducció del traductor per contextualitzar el conte.