El futur, pels coratjosos, és la oportunitat. (Victor Hugo)

La vida és sinònim de canvi. Els dos paràmetres substancials del canvi són l’espai i el temps. El temps és lineal, vertical, l’espai és transversal i polièdric. Fora del planeta, espai i temps són incommensurables i relatius. Els cossos celestes, els calendaris i els rellotges ens han ajudat a fer acotacions. Dins dels límits humans allò més interessant és la capacitat de percebre en cada instant de la línia del temps, cada un dels aspectes pluridimensionals i irrepetibles del contingut de l’espai i del seu moviment, la vida.

La interpretació dels fets, primeres matèries de les ciències humanes per a la construcció de l’entramat social, ens situa en l'àmbit de la Memòria Col·lectiva com a base de reflexió de les relacions entre els humans i entre humans i la natura. El temps passa només si existeix la Memòria. Sense record, sense accés a la Història, sense memòria dels fets ocorreguts i de la seva cronologia no existeix la societat.

Cal servar la Memòria Col·lectiva com a referència insubstituïble per a les nostres actuacions futures. La història recent ens mostra l’últim segle amb enormes progressos científics i tecnològics però amb gairebé 100 milions de morts fruit de les guerres, aniquilacions i altres barbaritats, la crisi dels models tant estatista com capitalista, l’aparició de la societat informacional o societat xarxa, la davallada de l'Estat del Benestar, la perversitat de l’economia globalitzada, la cada dia més marcada divisió entre treballadors autoprogramables i genèrics substituïbles per robots –mai més hi haurà treball “útil” per a tothom. La meitat de la humanitat sobreviu amb menys de 2 € al dia i un terç d’ells es moren de desnutrició. A part de la injustícia, aquests sectors que ja no tenen res a perdre i vulnerables a tota mena d’impunitats, són víctimes dels reclutaments més inversemblants i per tant un arsenal en potència, quan per altra banda és d’important rellevància la necessitat d’eradicar la violència i fer de la Pau la situació normal.

És cert també que en els darrers anys ha crescut notablement la consciència de la Diversitat cultural o d’identitats. Totes les persones sedentàries i nòmades, propietaristes i comunitaristes, competidores i cooperadores, religioses i atees, gent d'acció i gent reflexiva, pràctiques i teòriques, assalariades i adherides al voluntariat, etc., tenen idèntics drets i deures en relació amb la seva comuna identitat ciutadana.

Una de les identitats de pes és la de la llengua, vehicle de transport de les idees. Segons el Correu de la UNESCO, abril de 2000 "... si desapareixen... elles i la seva relació íntima amb la naturalesa s'hauran perdut per a sempre...”; “...en els pròxims 100 anys el 90 per cent dels idiomes del món s'haurà extingit o virtualment extingit...”, [actualment] "... almenys 3.000 de 6.000 llengües de moltes parts del món, estan en perill, seriosament en perill, o es moren. Moltes de les espècies d'animals i plantes en perill, avui solament les coneixen alguns pobles els idiomes dels quals s’estan morint. Tal com moren, s'emporten amb elles tot el coneixement tradicional sobre l'entorn. La Cimera de la Terra de Rio el 1992, va engegar els mecanismes per a impedir la disminució de biodiversitat. Ha arribat el moment d'una Cimera de Rio per a abordar les llengües".

L’uniformisme és la mort cultural, social; és l’altra manera de morir. Trobar una solució a ambdós problemes, pobresa i uniformisme, està en mans dels països enriquits i de les cultures engrandides i concretament de les persones socialment progressistes pertanyents a aquests països, mitjançant l'exercici democràtic dia a dia.

En definitiva, el pas del temps, ens ha de servir per intuir que les relacions entre les persones i entre les persones i la natura han de canviar i que no hem de parar fins que no quedi cap ser humà impossibilitat de donar raons de la seva actuació en les relacions esmentades i d’exigir que se li donin raons del que a ell se li fa.

Propostes: Aconseguir la democràcia lingüística mitjançant una llengua pont –l’esperanto– per preservar la diversitat cultural; establir la renda bàsica com a garantia del dret a l’existència i per tant d'inclusió social; però també un sistema polític de llibertats com a no–dominació que garanteixi la invulnerabilitat dels individus i les col·lectivitats a qualsevol tipus d'interferència arbitrària. La intuïció ens diu que això és el que s’hauria de fer; la raó ens diu que a més de ser possible és necessari, per a que no passi més temps passant allò que no hauria de passar.

Joan Inglada Roig
Vilanova i la Geltrú, gener de 2003

(*) Títol inspirat en la novel·la d’A. Munné–Jordà, L’única mort, El Cep i la Nansa, edicions