El 9 de febrer de 2007 vaig rebre el següent missatge, en esperanto, per correu electrònic:

SOS! Com em pots ajudar exactament?! Bé, estudio pedagogia cultural i ara hem de fer un
projecte en grup. Perquè doncs no aprofitar-me de la xarxa esperantista que acull tantes víctimes de nacions diverses...?

El nostre tema d'aquest semestre és „Leerstellen/ Lehrstellen“. En alemany és un joc de paraules per causa del significat diferent d'aquestes dues paraules de la mateixa pronunciació. Stelle en ambdós casos és lloc; però la primera leer significa buit, o sigui algun lloc vacant, desocupat; l'altra lehr està sempre enllaçat a qualsevol ensenyament (en els dos sentits! Hom pot ensenyar o ser ensenyat, per exemple aprenent algun ofici hom ocupa l'anomenada Lehrstelle).

La meva ide és que cada estimat lector escrigui algunes línies (naturalment invito els escriptors hàbils a obsequiar-me amb varis paràgrafs!). Sobre què? Amb un lloc que calgui, calgué o caldrà omplir a la teva vida! Si! Hi ha alguna persona que te gran valor per a tu? Alguna afició escatimant el teu lleure? Qui, què ha canviat la teva actuació, conducta, viva? Et demano rumiar qui, què et mancaria molt? També pot ser una experiència que t'hagi ensenyat quelcom, potser vas estudiar a treballar a l'estrager, un cop vas errar una decisió... Sisplau no negligeixis les explicacions.
Ja has notat que he girat el tema una mica per tal de cercar possibles llocs buits a la teva vida. Tanmateix: Sigues tan gentil d'acomplir la meva petició i dedica alguns minuts del teu valuós temps per tirar endavant la meva evolució vers una feliç pedagogia de la cultura ;)

A més a més: No siguis mandrós i escriu en bilingüe – primer en la teva llengua materna per subratllar la interculturalitat de l'Esperanto i segonament en esperanto perquè jo pugui comprendre la teva contribució.
No oblidis escriure el teu nom, edat, ciutat i país al final del teu article! Si vols més anonimat, almenys posa el teu país, sisplau.

Envia la teva obra mestra sisplau a: Jessica ...

--------------------------------------------------

Vet ací, doncs, la meva resposta:

--------------------------------------------------

El teu projecte és per a persones ordinàries però jo, dit amb la màxima modèstia, no en sóc. Vaig aprendre que adaptació és sinònim de supervivència. De moment me'n surto amb l'adaptació. Si alguna cosa molt satisfactòria em manqués, naturalment, patiria, però sé que em quedarien dues opcions, això és, sobreviure o morir. Per sort tinc més d'una afició. Actualment, el món de l'esperanto n'és la principal, i majoritàriament per internet. Una gran mancança seria la pèrdua de l'ordinador, per això fa algunes setmanes que m'he comprat un disc dur extern per a protegir els meus fitxers. Si per alguna causa indeterminada hagués d'abandonar l'ordenador i l'esperanto, tinc una altra afició que és la música. Toco la trompeta i fa un any que no practico i desitjo acabar els meus compromisos esperantistes urgents per dedicar una mica del meu temps a la música. També m'agrada la literatura fins i tot una de les meves assignatures pendents és la poesia i una altra és viatjar. Doncs bé, imagini's...

Una cosa que em mancaria és la meva llengua, la meva cultura. I això pot ocórrer; de fet ja comença a ocórrer. La meva llengua i cultura són les catalanes. Quan jo era jove, al meu poble, a casa meva, als carrers del meu poble, a les botigues, etc, la meva cultura era viva. Si, veritablement, vivíem sota la dictadura del general Franco i la cultura catalana era prohibida oficialment. Per això vaig ser instruït en espanyol, però a l'hora del pati jo usava sempre el català. Vaig néixer el 1945 i des de 1955 la dictadura va provocar una gran migració d'andalusos i d'altres espanyols a Catalunya. Llavors començà el procés de substitució cultural, l'espanyol de mica en mica intentà eliminar el català. Per sort, en teoria, vam recuperar la democràcia el 1977. Vaig refiar molt de la recuperació i normalització del que la dictadura ens va prendre, fins i tot de molt abans per causa de la constant opressió espanyola. Per desgràcia, el dictador vencé en els seus intents de matar la cultura catalana i després de 30 anys de falsa democràcia, cada dia més i més la nostra cultura es mor, perquè els homes de la dictadura s'han afiliat als partits democràtics, els policies franquistes continuen en els seus llocs de policia, els militars a l'armada i els jutges a la "democràtica" justícia espanyola.

Quan la meva cultura definitivament morirà, si jo encara sóc viu, no podré aguantar de viure dins de la cultura espanyola; hauré d'emigrar. Abandonaré els meus amics espanyols amb una gran tristesa perquè ell es quedaran sota el domini de persones que odien la humanitat. Naturalment, molts dels catalans que volen salvar la seva cultura han arribat a la conclusió que l'única solució és la independència de Catalunya. Lamentablement són bastant pocs els conscients del valor de les cultures. Sabem que les cultures no són propietat de la comunitat on elles viuen. Som conscients que pertanyen a tota la humanitat, elles són patrimoni de la humanitat. Ara vivim en "democràcia" des de fa gairebé 30 anys i diàriament els catalans som insultats pels representants de la meitat dels votants espanyols amb el silenci dels representants de l'altra meitat votant.

Molts catalans, perquè són fills d'espanyols, o fills de parelles mixtes, o perquè consideren que l'espanyol és modern, mundialment més important ja que la parlen en la majoria dels països americans, llengua de importants escriptors, etc, tots parlen en espanyol i jo, que a més d'estimar la meva cultura i la meva llengua, sóc conscient del valor de la diversitat, veig que la meva cultura i la meva llengua, diàriament, més i més és mor, perquè tothom sap la llengua catalana però al carrer, a les botigues, a l'hora del pati, etc, tothom, excepte jo i els meus amics conscients, parlen sempre en espanyol; només jo i els meus amics practiquem el bilingüísme diglòssic, perquè fàcilment canviem a l'espanyol per no ofendre els monolingües, que ens acusen de no respectar els drets dels altres i atacar la diversitat. Els polítics provinents de la resistència demanen protecció al govern central a Madrid però els polítics dominants espanyols diuen que estem en contra de la "unitat espanyola", que som reaccionaris, terroristes, que la cultura catalana és plenament viva, que volem destruir aquella gran Espanya històrica de la que Catalunya sempre va ser una regió, etc. A part, els intel·lectuals espanyols demòcrates callen.

Per a ells –els hereus dels franquistes- Espanya és només un negoci, i ells no odien només Catalunya, els odien tot el que no sigui diner, ells fins i tot condueixen els seus votants a la més profunda alienació per a que els segueixin en manifestacions d'incitació a l'odi, i en tot el que sigui anar en contra qualsevol cosa que no és favorable a la seva butxaca; mercadegen amb qualsevol cosa fins i tot amb la mort, ells estimen només la merda perquè ells són això. Lamentablement gairebé arriben a la seva victòria final per això pul·lulen amb abundància les persones alienades. On són els democràtics intel·lectuals espanyols independents? S'ha tornat sords i han emmudit? Per què no protesten contra aquesta pudent politització actual de la justícia?

"Què em mancaria", és la pregunta? Vet ací que li va ocórrer al famós pedagog del Brasil, Paulo Freire, quan exiliat a Xile col·laborà amb el govern Frei a l'Oficina de Planificació per a l'Educació d'Adults amb el seu mètode. La seva pedagogia té per objectiu la culturització de les classes populars i consisteix en l'educació com a pràctica de la llibertat. Freire conta la resposta significativa d'un camperol que assistia a les Rondes Culturals a Xile, quan ell digué:
- Acceptem absurdament que moren tots els homes i queda en el món, el terra, els arbres, els animals, els rius, el mar, les estrelles; això seria el Món?
-No, respongué amb èmfasi el camperol: mancaria algú que digués: AIXÒ ÉS EL MÓN.

Certament si em manqués la meva esposa, alguna de les meves filles o el meu encisador net, no sé si ho suportaria. Desgraciadament, el passat dia de Zamenhof, el 15 de desembre de 2006, un conductor ebri, a les 9 del vespre, matà el meu germà Josep i jo opino que mai no podré comprendre-ho; ell sempre em mancarà, però jo he decidit sobreviure... ja que finalment el que em mancaria seria la capacitat de dir: AIXÒ ÉS EL MÓN. Si mai no tinc aquesta capacitat és possible que jo romangui viu PERÒ EL MÓN JA NO EXISTIRIA!!!

Joan Inglada Roig
62 (n.1945)
Vilanova i la Geltrú
Catalunya-2007