L'objecte d'aquest primer treball és a més d'interdisciplinari, un tema complex.

És constatable que la tradició greco - romana de sempre s'ha cregut en possessió de la Veritat. En nom d'ella ha fet de tot; des d'exportar religions fins a importar metalls preciosos, això si, al millor canvi possible. Tanmateix aquesta mateixa tradició ens ha fornit d'una eina molt útil per a avançar en el coneixement: l'epistemologia, els seus mètodes, fonaments i valors.

J.L.Casti, diu que tres categories componen la Naturalesa de la Realitat:

Realisme: La realitat objectiva existeix.

Instrumentalisme: La realitat és el que indiquen els instruments.

Relativisme: La realitat és el que diu la comunitat que és.

Karl Popper -a l'altre extrem del mètode epistemològic, o no!- ha negat que sigui possible verificar una hipòtesi científica, "com a màxim es podria demostrar que és falsa i això és el més probable".

De Thomas Kuhn es pot deduir que només hi ha hipòtesis vertaderes dins d'un paradigma i això nega el progrés epistemològic.

A. Escohotado diu... "No existeix un terreny més procliu a la injustícia simplista del etnocentrisme que la categoria de "pobles primitius". Amb enorme facilitat incloem en aquesta rúbrica civilitzacions antigues, grups humans i fins i tot nacions simplement depauperades i comunitats àgrafes actuals, amb un velat o descobert menyspreu cultural vers modes de concebre el món distints dels nostres. Aquesta tendència a menysprear o condemnar allò que és diferent, que es presenta per igual en moltes cultures, té la més primitiva de les arrels i la més feble, (fins i tot) des d'una perspectiva científica."

"En les societats de discurs "mític", "religiós" no hi tan sols estupor i pànic entre objectes subjectivitzats, ni un món poblat bàsicament pels esperits dels morts. Hi ha també un univers ple de vida, obert a l'astorament del que és meravellós, aliè a la rutina, on la singularitat i la immensitat es fonen. No és exacte dir que l'home arcaic anima el que és inanimat perquè en realitat no hi ha res inanimat per a ell."

El paralogisme típic de confondre una part amb el tot no és el mateix que el pensament màgic on és produeix una confusió categorial com per exemple la incapacitat aparent de distingir allò que és inanimat del que no ho és.

En relació a l'Altre... és la por al desconegut? És el temor a allò diferent? Es tracta de concepcions apriorístiques? Són pressuposicions? O és només la por a perdre "possessions"? Si tenen menys sempre et poden prendre quelcom i - més important - nosaltres no en podrem treure res. És racisme o és discriminació social?

O és que ens molesta allò que els nostres sentits perceben diferent al que la nostra cultura - educació ens ha inculcat?

Potser, d'alguna manera, necessitem adjudicar a algun grup diferent del nostre - som animals socials - aquelles característiques que no ens agraden; de la mateixa manera que ens esforcem a trobar el grup amb les característiques més afins a nosaltres. No serà que canalitzem les divergències individuals cap a grups, societats, països, continents, races i en última instància cap el SUD, perquè estem al NORD i així amb una etiqueta ho definim tot?

Ens portarà a algun lloc el "repensar la societat"? I si "repenséssim l'individu"? La globalització pot ser positiva en aquest sentit? No seria bo el relativisme individual? No seria més assolible aprendre a posar-se en el lloc de l'altre individualment? O des d'una tercera posició - com un astronauta - exercitar el posar-se en cada un dels llocs de dos individus en conflicte? El dilema és mítics/racionals o individu/societat? O això últim també és fruit de la tradició europea occidental?

L'epistemologia ens encamina cap a la Veritat Relativa; l'ètica ens obliga a l'acceptació de la diversitat cultural. El Relativisme Cultural és també un producte de la tradició platònico - cristiana, potser l'única que proclama la igualtat "virtual". És evident que Occident transgredeix els seus valors, però fa autocrítica del desconeixement de l'Altre, al qual, manta vegades, li importen un rave les cultures alienes, simplement les exclou sense Paradís o fins i tot les condemna.

És clar també que la intervenció humanitària en l'anomenat Tercer Món ha produït la desaparició de pobles i cultures senceres. D'aquí que un sector d'occidentals preconitzin "el més profund respecte per la història dels altres, la més rigorosa no ingerència i la més saludable se les indiferències. Si durant 500 anys haguéssim estat indiferents..."

El Relativisme Cultural s'enfronta obertament al nostre etnocentrisme, però al negar tota veritat absoluta, no tendeix cap a un nou dogmatisme? No és el relativisme tant etnocèntric com qualsevol dogmatisme anterior? Aquest relativisme epistemològic, fruit de l'evolució del pensament i en definitiva de la societat cap a la democràcia té alguna relació amb la crisi actual de la cultura, la política, la sociologia, etc.? Ens porta cap a la mediocritat?

O estem realment en la culminació del cicle del pas del mite al logos que s'inicià fa 2600 anys amb Hecateu, milesi seguidor d'Anaximandre? És cert el que preconitzen alguns teòrics del PENSAMENT ÚNIC que estem iniciant el retorn del logos al mite? Tenim nous oracles - Bundesbank, FMI? Noves divinitats - el Mercat (economòrfica en lloc d'antropomòrfica)? Nova religió - el Consumisme (nou opi del poble)? Noves ofrenes - morts en accidents de trànsit, nuclears, sobredosi, càncer, sida, etc.?

O el que deia Joan Fuster: "Tots els aforismes són falsos i aquest també".

Joan Inglada i Roig, 15/10/97

Documentació:

A part dels filòsofs esmentats he recollit idees d'articles i entrevistes de la revista El Temps del 6-1-97, entrevista al africanista Ferran Iniesta, i del 20-1-97, article de Faust Ripoll "La fi de la història: del logos al mite" sobre El Pensament Únic i del TGV-5 (revista de Vilanova i la Geltrú - Spoudaios SL) articles sobre el Relativisme del filòsof Daniel Arenes i del sociòleg J.J. Sebreli)