Els fragments de l’article de Gemma Rigau són, efectivament, molt didàctics i el comentari sobre l’adquisició del llenguatge és en efecte il·lustratiu. Una de les meves afeccions - a nivell d’esbargiment - és la lingüística, com es pot veure al meu currículum, i per tant m’agradaria molt poder llegir l’article sencer. És a dir que si algú em pot dir com aconseguir-lo, vagi l’agraïment per endavant.

A l’assignatura de Tècniques d’expressió i dins de les activitats, a la pàgina 17 hi ha un article intitulat "Interculturalitat", que tocant els temes del mestissatge i la integració en relació a l’ensenyament, també fa referència a la qüestió de l’aprenentatge de llengües dient que cal que es faci un esforç suplementari i urgent per tal que el coneixement de cultures i llengües - un mínim de quatre - incrementi i faciliti la comunicació entre tots els pobles", (La negreta l’he posada jo).

Un i altre articles m’han produït un rebombori mental (no vull tenir la pretensió de dir intel·lectual) que m’ha fet pensar, que la humanitat hem avançat molt en la forma, però que en el contingut encara estem a les beceroles - greu contradicció per altra banda si tenim en compte l’altra teoria - no sé si la dels contraris - que diu que "el fons i la forma s’influeixen mútuament i per tant evolucionen o es revolucionen paral·lelament".

Per altra banda, acabo de llegir a ‘El Temps’ que per al 13 i 14 de desembre s’han convocat unes jornades sobre el tema del castellà a Catalunya amb el títol "Lenguas, interculturalidad y política en Cataluña".

Bé, per a si hi ha algú que l’interessi, adjunto el fitxer Aprenentatge de llengües(I), on intento tractar amb algunes dades, una mica més sobre aquest tema de l’aprenentatge de llengües, potser des d’un punt de vista més aviat sociolingüístic i ecològic - també en relació a les esmentades jornades.

En relació a la comprensió entre parlants de diferents variants dialectals, aquest estiu (agost-1996 a Quebec) m’han explicat una teoria que diu que el parlant de la variant més moderna entén millor al parlant de la variant més antiga que a la inversa. El raonament és el següent: El primer coneix prou bé la llengua que s’ha sobreposat a l’antiga del seu país, però a més, en la seva parla incorpora mots de l’antiga llengua, que el parlant de la variant més antiga desconeix. En el cas d’un valencià i un gironí, d’acord amb aquesta teoria, entendria millor el valencià al gironí, que a la inversa.

Arreveure. Joan Inglada.