Tornant en relació al llibre de Tuson, "Mal de llengües", hi ha l’anècdota de Dámaso Alonso en relació a les glosses de Sant Millán de la Cogolla, que és per sucar-hi pa, on després de referir-se al francès i a l’italià amb una pomposa retòrica prejudística, diu: ... "El primer vagido del español es extraordinario, entre los de sus hermanas. No se dirige a la tierra: con Dios habla, y no con los hombres". I és que a més a més dels prejudicis ara resulta que a l’any 1982, Anchel Conte et al., escriuen "El aragonés: identidad y problemática de una lengua". Librería General. Saragossa, en el que inclouen un estudi de les glosses i on demostren que malgrat que fa uns anys els espanyols van celebrar el mil·lenari del seu idioma, commemorant així la troballa, al monestir de San Millán de la Cogolla (al territori actual de La Rioja), del que és el primer document conegut en romanç de la Peninsula Ibèrica, la llengua en la qual està escrit el document no és però, ni de bon tros, el castellà. El document està escrit en aragonès.

Una altre història de prejudicis lingüístico-culturals, la vaig sentir de viu en viu el 22.11.96 per TV3 al programa de la Huguet, que aquest dia tenia per tema "Ho deixaries tot per amor?".

Hi havia una noia parisenca que "ho va deixar tot" per un noi català amb el que es casarà la primavera que ve. Al ser preguntada que com ho veien els seus amics i coneguts, respongué que malament, que es pensen que retorna a l’edat de pedra.

Al ser inquirida per la presentadora sobre les possibles causes d’aquesta creença, ella contestà que les il·lustracions dels llibres d’espanyol a Paris consistien en quadres rurals molt antics.

Això em recordà també el llibre d’Eduard Vinyamata i Imma Tubella, intitulat L’Europa de les Nacions, on es deia que els llibres d’història a l’ensenyament bàsic francès al referir-se a Occitània, que evidentment l’anomenen Midi-Pirinées i altres coses així, tractaven la "gent del sud" molt pejorativament, de qui comentaven que, com podien prosperar si es passaven el dia bevent pastis i parlaven patois?

I ara també recordo el senyor Adolfo Suárez, en els anys de transició democràtica, quan es va referir al català i la seva incapacitat per ésser utilitzada per a explicar física nuclear. No sé si deuria tenir assessorament d’algun professor de física nuclear o no.

Més endavant, en el congrés de diputats espanyol, un diputat català usà la cita de Galileu "epur si muove" i un diputat espanyol digué alguna cosa pejorativa dels catalans en relació a la imperiosa necessitat de dir sempre quelcom en català.

I és que com diu Jesús Tuson, "totes aquestes opinions venen viciades d’origen perquè hi ha el partidisme de la llengua pròpia, presa com a punt de referència no reconegut".

Empalmant amb el debat anterior a l’actual, els occitans crec que podrien estar d'acord amb que el desprestigi de la seva llengua, originat a París, adobat amb d'altres ingredients, podria ser causa del seu devallament.

A casa nostra em fa l'efecte que està passant una mica al revés del que passava en el franquisme. La llengua oficial era l'espanyol i parlàvem el català arreu menys en els llocs oficials i a l'escola, i ara el català és l'oficial i hi ha molta gent que parla el castellà. Badia i Margarit se'n va fer ressò no fa gaire...

Evidentment que moltes coses no són realment el reflex d'una societat plenament catalana, sinó actuacions institucionals per compensar els anys de prohibició. Tot i amb això no és suficient, ni està en mans - es digui el que es digui - només dels catalans.

La llengua, algú ho va dir, és una eina de comunicació, i per tant amb una n'hi ha prou, sobretot si tothom l'entén. Ningú menja amb una cullera a cada mà. Per a mi, que ningú s'enganyi, si de veritat els humans volem salvar les llengües pel valor que representen, ens hem de deixar de bilingüismes. Cada llengua al seu territori com a llengua única. Si no es fa així el català morirà i totes les llengües de pocs parlants també, a la curta o a la llarga, en funció dels altres paràmetres. I seguint aquesta tendència perquè no acabar amb una sola llengua, ja que ara a l’Era de la Comunicació no hi hauria el perill de dialectització com a l’edat mitjana amb el Llatí.

Joan Inglada.