Joan Bruno i Roselló havia estudiat l'esperanto a Reus essent ben jove. No cal insistir en les maltempsades polítiques del segle XX, però fins els anys seixantes i setantes el règim franquista, forçat per les necessitats de política internacional, no va començar a tolerar que es reféssin moltes qüestions de la vida cultural i social d'aquest país.

El 30 de maig de 1973 el senyor Bruno ingressà al Grup d'Esperanto de Vilanova i pel juliol, en companyia del senyor Rafael Toledado, ja va assistir a un congrés d'esperanto a Madrid.

El vaig conèixer personalment quan l'any 1978 vaig decidir estudiar l'esperanto. El Grup d'Esperanto de Vilanova funcionava a les dependències del carrer Sant Gervasi de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Allí, entre d'altres, ell era "el professor". Seia al costat de la mestra, la senyora Dolors, però el senyor Bruno no deia res si no se li preguntava o si ell creia que havia d'intervenir per corregir alguna qüestió mal enfocada.

Vam anar fent amistat i va passar l'únic que podia passar al costat del senyor Bruno, si un hi estava predisposat. I això era aprendre; aprendre coses ben diverses. Com tots els catalans de l'època franquista vaig ser educat en castellà i d'escriure en català no en sabia. Jo feia els comunicats al Diari de Vilanova anunciant els cursos d'esperanto i el senyor Bruno me'ls corregia. Que si els pronoms febles, que si les subordinades de relatiu, etc. Pel que fa a l'esperanto recordo perfectament les precisions en qüestions gramaticals i sobretot el sistema dels verbs que vaig aprendre de seguida i que la didàctica del senyor Bruno m'ha fet recordar per sempre. Per altra banda, ja fora de les classes d'esperanto, tot caminant, sortint de la Biblioteca, sovint em parlava de les matemàtiques. Als primers anys vuitantes, ell, estava investigant la resolució d'equacions polinòmiques d'arrels múltiples i com que a mi també m'havien agradat les matemàtiques, jo l'entenia i ell s'esplaiava i tots dos en gaudíem.

Amb els anys ja no freqüentava tant les reunions del Grup d'Esperanto de Vilanova però encara assistia a alguna conferència. Quan va desfer-se el Centre d'Estudis i la Biblioteca Balaguer del centre de VnG va passar a Biblioteca Joan Oliva, va visitar-nos a la nova seu del Centre Cívic de Sant Joan i encara ens va acompanyar en un parell d'esdeveniments més; va aparèixer tot sol als seus 96 anys, a la festa de fi de curs ¨TOTS ELS COLORS DEL BLAU¨ a la Plaça del Port el 07/07/2001 i uns mesos més tard va assistir a Reus a l'homenatge-celebració del centenari d'un altre esperantista, Salvador Gumà i Clavell, quatre anys major.

Quan el senyor Bruno va fer cent anys, esperantistes d'arreu de Catalunya es reuniren a Vilanova per a homenatjar-lo. Fins pocs mesos abans dedicava un dia de la setmana al conreu de cada una de les llengües que parlava: alemany, francès, anglès i per suposat esperanto, català i castellà. I en coneixia alguna altra. Llegia i rellegia els seus clàssics i les traduccions de molts d’ells a l’esperanto. Després, el seu fill llegia i ell escoltava.

Havia nascut el 21 de febrer; així que li mancaven menys de 2 mesos per fer-ne 103, quan el dia de Nadal el senyor Bruno ens va deixar, tranquil·lament, exstingint-se com una espelma; o com diu el conte El viejecito del seu net Pep, de l'Alcàrria, conta-contes, que recomano llegir a pepbruno.com, "... El viejito se sentó junto a ella y miró a su alrededor: el jardín estaba precioso. Arriba, en la baranda del patio, había gente que le decía adiós, eran sombras. El viejito les contestó sonriendo y alzando la mano en un gesto suave. Adiós.”

Per un descans ben merescut després d'una vida tan llarga!

Joan Inglada

No publicat al Diari de Vilanova

PD: recomano els comentaris (1) i (2) al Grup d'Esperanto de Vilanova