El proper dia 18 farà 70 anys que va començar d'un dels episodis més terribles ocorreguts en els últims temps en el nostre país. És difícil de comprendre per la majoria de la gent de menys de 40 anys, però la Guerra Civil de 1936-39 ens té marcats de forma molt profunda i encara avui en patim les conseqüències a diari. De la meva infantesa en recordo l'aridesa a l'ensenyament; no hi havia gairebé mestres, ja que els mestres bons o eren a l'exili o havien mort a la guerra o eren a les presons franquistes. Els poquíssims que hi havia en actiu quedaven desapercebuts pels assimilats ex-militars i afectes al règim, estudiants en pràctiques, i la majoria de monges i capellans sense cap mena de capacitat pedagògica, etc. De tot, menys mestres-mestres. Era el desert educatiu i cultural. El treball, l'economia, la societat en general es basava en tota mena de manca de llibertats.

En Puig Rovira fa uns mesos que ha publicat el seu llibre Vilanova i la Geltrú, 1936-1939. Guerra civil, revolució i ordre social. La seva lectura m'ha connectat amb les coses, els fets i les persones de la infantesa.

L'objecte del llibre és l'estudi del govern municipal des de l'esclat revolucionari fins l'entrada dels rebels a la vila, dividit en les cinc etapes més remarcables, totes elles amb predomini de la CNT, fins i tot a partir del maig del 37 quan arreu de Catalunya es va anar imposant el PSUC en detriment de la central anarquista.

Hi ha un excel·lent prefaci del prestigiós historiador Paul Preston, abstracte, plàstic, quatre pinzellades que fan veure tot el panorama del que, pas a pas, queda després exposat.

Llorenç Gomis fa el pròleg i informa, citant Manuel Ortínez, de com s'han fet les històries de la Guerra Civil, -falses, o tendencioses o incompletes per ignorància-, i de com ha fet l'estudi d'aquest període a Vilanova i la Geltrú, en Puig Rovira, “...el secret està a delimitar un àmbit abastable i reconstruir els fets amb infinita paciència i serenitat.”

Diu l'autor que “...des d'uns dies abans del 18 de juliol del 36 la gent notava que l'ambient estava “enrarit” amb la sospita de que hi hauria algun trasbals...”. L'estat de dret republicà era dèbil, molt dèbil. La victòria del Front Popular escalfà els motors i la revolta militar franquista va fer vessar el got.

És clara la intenció quan l'autor diu: “Un cop aixafada la revolta militar a Barcelona es produeix el trencament de l'ordre republicà a tots nivells... es va expandir el mite que el poble havia vençut l'exèrcit sollevat i s'infravalorà l'acció dels grups militars i de les forces d'ordre fidels a la legalitat republicana... Les actuacions d'aquests dies són les pròpies de quan les estructures d'un estat s'ensorren... i quan l'ordre públic no està sota el control de les autoritats tal com correspon en un estat de dret i quan les armes en lloc d'estar en poder dels cossos especialitzats estan en poder de persones civils, fora del control legal...”

Això em va connectar amb la meva infantesa ja que segons m'explicà la mare, el meu avi matern, amb la seva bona capacitat de relacions, havia aturat més d'un afusellament; un d'ells, concretament, el del seu cunyat Valentí Sans, que pel sol fet de ser l'organista de l'església de sant Antoni, estaven a punt d'endur-se'l amb el cotxe fantasma.

En Ferran Andrés hi ha trobat una petita errada al llistat de morts republicans: en Jaume Batalla Figueras, que era oncle seu no va morir a la guerra, sinó que va sobreviure. La història és que es trobava al front d’Aragó i el van ferir al cap. Els seus companys, el van donar per mort i al cap de poca estona van arribar els franquistes. Va tenir sort perquè va topar amb un soldat bo, humanitari, que veient que era viu, no el va rematar sinó que el va recollir, el va portar a l’hospital de Saragossa i allà el van curar. Després va passar per la presó i finalment a mitjans dels anys 40, va tornar a Vilanova. Un cop aquí, es va casar amb l’Àngela Tost i va tenir dos fills. Jo coneixia bé aquesta parella perquè l'Àngela Tost era amiga de la meva mare. Vivien al carrer del Gas cantonada amb el carrer Riudor i jo hi havia anat de visita amb els pares i ells havien vingut a casa. De gran vaig conèixer un dels fills a la Pirelli. Fa uns anys que Jaume Batalla va morir. (**)

Manuel Ortínez diu a les seves memòries, segons Llorenç Gomis, el prologuista, que a la guerra ”...els fets reals els protagonitzava la massa de soldats, jovenets incorporats a files, que lluitaven sense coneixement de les raons del seu sacrifici. Era tristíssim, per inútil”.

Ara quan es parla dels problemes psicològics que pateixen els soldats nordamericans de l'Irac o les seqüeles del mateix tipus dels ex-combatents del Vietnam em recordo del meu pare quan m'explicava que a la batalla de l'Ebre veia com en els moments de la desesperació els dirigents manaven abocar conyac a dojo al brou d'aigua i sacs plens d'osos, que cada dia es reutilitzaven. Beuratge emborratxat que es donava als soldats per fer-los perdre la por a pujar al front. “De cada cent soldats que pujaven -la majoria de la lleva del biberó- en tornaven deu.” Por, era el que dominava i el que marca per a tota la vida les persones que s'hi troben. A la retirada, el meu pare i un altre soldat, es van enterrar en una rasa a l'hort de casa seva i s'hi van estar tres dies fins que no hi hagués la possibilitat de que els fessin seguir, en la desbandada retirada, cap a l'exili. I ja com a summum el cas de Joan Raspall que entra a la presó emmanillat amb el meu sogre, que em va dir que era un home bo – un conseller/regidor que gairebé no surt en el Butlletí, full diari de l'Ajuntament, clau per a la història- i al final és l'únic executat, el dia abans d'arribar-li l'indult o la commutació de la pena. Els entesos diuen que no, però aquest fet em sona a víctima propiciatòria.

Una mica, tota aquesta història, també m'ha servit per a retrobar-me amb els meus pares quan jo era infant i els feia preguntes o ells m'explicaven coses relacionades amb la guerra, de vegades intentant justificar decisions i fins i tot penúries passades. Tot plegat m'ha servit per a ser més conscient del que van haver de passar. Encara les recordo les respostes carregades de por del meu pare a les meves preguntes, p.e. quan va morir Stalin, l'any 53, jo en tenia 8, que al preguntar-li qui era, va començar a titubejar i al final em va dir: “Stalin dius? el mateix nom ja ho indica, stà l'in-fern!!!,” o les explicacions de la meva mare a decisions que em resultaven incomprensibles, com ara que no volia que anés a jugar al “futbolín” al frente de juventudes o que assistís a les classes preparatòries per entrar al seminari dels Escolapis d'on era alumne: “perquè a les guerres els primers a rebre són els militars i els capellans”. Ves a saber què li va passar quan, a l'acabar-se la guerra, s'hagué d'afiliar a la Falange perquè el meu avi, que tenia una botigueta de queviures a la Font de Ferro, s'hi negà i fer-s'hi era obligat per aconseguir subministraments.

Els rebels impunement van campejar mentre van viure i els servidors del règim imposat encara hi són. El dia 17 de març de 2006, la Comissió Permanent de l'Assemblea Parlamentària del Consell Europeu va aprobar la primera condemna solemne de la comunitat internacional al règim franquista. Insisteix al govern espanyol a construir monuments en honor a les víctimes del franquisme i a instal·lar una exposició permanent al "Valle de los Caídos" per recordar que el van construir per la força els republicans empresonats. Es proposà la data del 18 de juliol de 2006 com a dia internacional de condemna al franquisme. La resolució condemna enèrgicament els múltiples i greus atemptats contra els drets humans ocorreguts a Espanya entre el 1939 i el 1975.

El parlament español, el 22 de juny, ha declarat el 2006 any de la memòria històrica. No s'ha atrevit a més i tot i amb això el PP hi ha votat en contra mentre promociona el seu Schindler amb el llibre de Félix Schlayer “Matanzas en el Madrid republicano. Paseos, checas, Paracuellos…”.

La Conferència de Presidents del Parlament Europeu va acordar que el seu president, Josep Borrell, fes una declaració institucional de condemna del franquisme a l'inici de la sessió plenària del 4 de juliol a la Càmera d'Estrasburg, i tot seguit hi intervinguessin els presidents dels set Grups Parlamentaris. Tots s'hi van mostrar d'acord amb la fórmula adoptada, inclòs el president del PPE, l'alemany Hans-Gert Poettering. (*)

Josep Termes, historiador, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2006, deia a l'entrevista amb la Mònica Terribas que la recuperació de la memòria històrica només és possible si es fa amb un requisit bàsic: Cada part ha de començar a parlar dient el mal que ella ha fet a l'altra part. I reblà, a la pregunta de la Terribas, que aquest prerequisit també és imprescindible per a l'aconseguiment de la pau.

I ja per anar acabant: Una constatació evident és el divorci entre els polítics i la resta de la població, sobretot cap al final del període; uns defensant allò que ja no tenia remei i els altres resistint i empescant-se-les totes per sobreviure. Drama humà que com en una tragèdia grega els actors en el pròleg – de la tragèdia, no del llibre- informen de que ha arribat l'hora de la revolució i episodi rere episodi reclamen del poble el sacrifici per a la victòria dels herois que aixafaran el feixisme i ens portaran a la societat desitjada. El cor, espectador, es repeteix amb un monòton estàsim, clam de fam, que es va agreujant amb el pas de l'obra al que se li afegeix la malaltia i la mort. Al final res més versemblant que l'èxode tràgic i indefugiblement catàrtic. Com a la tragèdia, el destí aboca l'heroi a la ruïna. Esperem també que el sofriment serveixi d'aprenentatge.

Diu l'autor que és indispensable fer un esforç col·lectiu per a què la democràcia es perfeccioni. Jo hi afegiria que això no vol dir que hàgim de renunciar a cap dels nostres objectius legítims; el que si hem de renunciar és a qualsevol mètode violent per a aconseguir-los. Com diu Puig Rovira, “que la guerra no es pugui tornar a repetir mai més”.

Hi ha un aspecte de l'ideari de l'autor que jo relaciono directament amb els valors de la diversitat humana, la cultural, que és la única cosa que ens diferencia a uns humans dels altres. Tothom està d'acord en que la diversitat -la diversitat d'idees, hi insisteixo- ens enriqueix i que l'uniformisme -el pensament únic- és la mort; cal que la paraula i la negociació regeixin les nostres accions. Es tracta de conrear la capacitat per a descubrir valors positius en les persones d'ideologies oposades a les nostres. Aquesta és una faceta que en Puig Rovira descobrí en un important personatge vilanoví admirat de tots dos i amic comú que era l'Armand Cardona Torrandell, que, tot i amb la seva obra de denúncia a la violència, era capaç de relacionar-se amb gent d'idees oposades, aconseguint-ne gests significatius. Aquest punt crec que és clau en allò que diu el sociòleg Manuel Castells a la conclusió de la seva trilogia La era de la información: “...he vist tants sacrificis desencaminats, tants carrerons sense sortida induïts per la ideologia i tants horrors provocats pels paradisos artificials de la política dogmàtica... L'emancipació política més fonamental és que la gent s'alliberi de l'adhesió acrítica a esquemes teòrics o ideològics... En el segle XX els filòsofs han volgut canviar el món; en el segle XXI ja és hora de que l'interpretin de forma diferent.”

Joan Inglada Roig
Vilanova i la Geltrú

DIARI DE VILANOVA 1 de setembre del 2006

(*) Arribat el dia 4, el PP, que s'havia oposat a la condemna i que havia impedit que es discutís sobre el fet, es va fer un embolic, en la seva intervenció, barrejant la condemna al franquisme amb els estatuts d'autonomia i el perill de trencar Espanya. Posant més llenya al foc, un eurodiputat polonès de la Lliga de Famílies Catòliques va elogiar la dictadura franquista perquè -segons va dir- havia frenat el comunisme. Hi va reaccionar amb fermesa Hans-Gert Pöttering, que "com a catòlic" va condemnar els "règims totalitaris". El detall d'intervencions es pot llegir ací.

(**) Aclariment sobre Jaume Batalla Figueras

En Jaume Batalla Tost, fill de l'esmentat Jaume Batalla Figueras m'ha comunicat que els esdeveniments que jo transcric van ocorre de forma diferent. Al cap de 40 anys d'acabada la guerra, en Batalla es va retrobar amb companys del batalló que li van explicar com havien tingut lloc els fets.
Vora la mitja nit del 6 de novembre del 1938 al passar el riu Segre davant d'Alcarràs, comarca del Segrià, mentre es desenvolupava el combat, va ser ferit al cap per metralla de morter. El va salvar un company del batalló que en veure'l en greu estat i que havia perdut la consciència, el va treure del riu, retrocedint i contravenint les ordres d'avançar dels seus superiors i arriscant la pròpia vida. Aconseguí poder-lo deixar a terra evitant-li així la mort segura que s'hagués produït si s'hagués quedat dins el riu. En Batalla, que va ser intervingut per un cirujà republicà, recordava que va anar a parar a Ribes de Freser, d'on passà a Figueres i després a França. Tenia vint anys i va decidir tornar. El 8 de febrer de 1939 va ingressar al “Batallón de trabajadores núm. 17”, camp de concentració de Gallur, Aragó, d'on va ser alliberat el 2 de juny de 1940, i retornà a Vilanova.
Quedi doncs constància de la veritat si més no en gratitud i homenatge al company que li salvà la vida jugant-se la seva.