Segurament que la majoria dels que escrivim alguna carta al director o algun articulet exposem les nostres dèries, les nostres veritats privades, com citava algú en un article anterior, i els lectors diran que hi estan d'acord o no i la gran majoria de la societat va fent el seu camí participant de la democràcia per actiu o per passiu al cinquanta per cent.

I així anem fent i hom es pot creure lliure essent dins a la presó; cançons i poesies que ho canten, no en manquen; però la realitat és que l'empresonat és tancat darrera d'unes reixes. I a la inversa; hi ha persones -potser jo mateix- que tot i essent lliures són presoneres de mentides a bastament escampades amb el suport de bonics adjectius que enlluernen la candidesa.

Que la democràcia és el millor sistema conegut per anar confegint el present i el futur ja ho he dit en una altra ocasió. Això no vol dir que les realitats a partir de les que volem construir el notre present i el nostre futur s'hagin instituït democràticament i aquí tenim el quid de la qüestió.

Tinc 61 anys i ara en fa 50 -quan a Catalunya ja feia més d'un segle que teníem industria i el primer ferrocarril de la península- més del 90% de la gent parlava català; en aquells temps en que estava oficialment prohibit! Avui pel carrer i a les botigues grans -supermercats, magatzems, etc.- més del 90% de la gent parla castellà quan la majoria sap el català i a més no està prohibit. Aquest agressiu capítol de substitució lingüística no s'ha produït per la voluntat dels catalans sinó per les causes d'immigració massiva -de l'Espanya rural a la Catalunya industrial- provocada pel franquisme, per l'escola i la TV en castellà i les seqüeles derivades de l'època dictatorial.

El nou estatut dona el dret d'exigir que se'ns entengui en català, però això gairebé ningú no ho farà perquè els catalans, per qüestions pràctiques, acostumem a canviar de llengua. Si el metge parla en castellà la majoria dels catalans decidirem simpatitzar amb ell amb l'objectiu de que no es distregui i ens atengui el millor possible per a que ens curi la malaltia. Si el lampista o el tècnic, que l'assegurança ens envia a casa per a reparar l'electrodomèstic que s'ha espatllat, parla castellà, la majoria canviarem a la seva llengua per a què ens entengui millor i la rentadora torni a rentar de la manera més blanca possible, si quan vas a fer una reclamació, el funcionari de torn et parla en castellà, qualsevol canvia d'idioma si t'hi jugues els cuartos

Els notaris redacten les escriptures en castellà sense preguntar al comprador quina llengua de les dues oficials desitja i els catalans acostumem a callar per un respecte mal entés i per a què no se'ns consideri torracollons. Els judicis es fan sempre en aquesta llengua. El nou estatut inclou el deure de conèixer el català, el qual no és exigible als jutges i per tant el català -que això sí, tindrem el dret d'usar-lo en el judici- acabarà essent tractat com qualsevol idioma estranger en que s'assisteix a l'acusat amb un intèrpret. Quina llengua és l'única que no necessitarà interpret? Quin nom té això? ¿Dret indígena, potser?

Per salvar una llengua minoritzada la llei ha d'obligar el seu ús en les relacions professionals i oficials. Ara bé, si el client demana una altra llengua i el proveïdor la coneix i decideix usar-la, ha de tenir el dret de fe-ho perquè la llei no li ho ha de prohibir. No sóc cap expert, i si el que dic no és correcte els experts sabran què fer. A més, això no només s'hauria d'aplicar a Catalunya sinó a totes les cultures petites i/o minoritzades si es vol defensar la diversitat -totes les llengües són patrimoni de la humanitat, recordem-ho. I que ningú pateixi que el castellà no en necessita cap de protecció; abans que es mori hauran de morir més de 5990 llengües menys parlades.

Les maneres de morir de les llengües són variades: des de l'exterminació d'un poble per mitjans bèl·lics, fins a la mort de l'últim parlant en el cas d'una comunitat aïllada. Ara bé, ni ha una de molt “democràtica” que és la que té lloc per debilitació, amb una mort lenta - mañosamente... i otros medios suaves... instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado - però dolorosa per a qui n'és conscient del que està passant des del 1707.

Aquesta veritat privada meva no té cap possibilitat de sobreviure, ja ho sé. La meva generació és l'última de les que va viure de la infància a la joventut en català al carrer. Avui, a la majoria dels fòrums de la societat en xarxa de Catalunya, internet s'utilitza en castellà, fins i tot per part dels joves que parlen en català. [...] com que aquest és un país molt civilitzat, si un no sap català, doncs parlen tots castellà. El perfecte bilingüisme pot ser una amenaça per al català. Maragall ha plantejat que el castellà és un patrimoni cultural català, però jo hi afegiria que a condició que el català no corri perill. La defensa del castellà s'ha de fer en el context de la llengua més amenaçada, que és el català, diu el sociòleg -cervell recuperat dels EEUU, castellanoparlant- Manuel Castells en una entrevista de Carmen Jané a El Periódico el 2004.

Els humans -nosaltres- som com som, i en nom de la democràcia, ni que sigui “respectant” realitats totalitàries, anem cometen genocidis de tota mena. La cultura catalana està ferida de mort i no per voluntat dels catalans encara que potser sí per inconsciència. Tampoc per voluntat dels castellanoparlants encara que potser també per inconsciència.

Joan Inglada Roig
Vilanova i la Geltrú
7 de juliol del 2006 DIARI DE VILANOVA