La democràcia és el millor sistema polític experimentat i els traumes patits el segle XX aconsellen que en lloc de voler canviar el món més val interpretar-lo tal com és – i ja sé que és dur dir això. Tothom major d'edat té dret a votar i a abstenir-se, tant per passiva com per activa, no votant o votant en blanc o amb vot nul. Qui no va a votar vol dir que consent amb el resultat del que facin els altres. És clar que si arribés el punt que ningú hi anés, representaria la fallida del sistema.

Tanmateix en relació al resultat del referèndum per a l'estatut, el que la voluntat col·lectiva hagi decidit votar majoritàriament pel SÍ, no vol dir que l'opció pel NO catalanista pugui ésser titllada de frivolitat ni d'opció amb arguments fruit de prejudicis o actituds negatives adoptades per la bona fe de qui les defensen, etc. com han anat dient líders polítics o representants de Ciutadans pel SÍ.

Tothom ha pogut sentir, segons els socialistes, que votant NO guanyava el PP, i en canvi no sé si tothom sap que a les Illes, ells dos, socialistes i PP, han votat contra la resta de partits, perquè la llengua catalana no es pugui equiparar al castellà i al País Valencià igualment votaren contra la resta per a què consti que el valencià no és català, contradient, un cop més, els acadèmics de la llengua. ¿Què hauríem de dir, aleshores, els defensors del NO catalanista als que demanaven el SÍ?

¿De quina manera es poden qualificar les actituds dels defensors del SÍ, que estaven en contra de l'estatut fins una data determinada i favorables després, com ara la de qui parlava de les coincidències de “l’esquerra falsament progressista i la dreta falsament liberal” en relació al llibre Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides (Edicions 3i4)? Casualment això succeïa el 19 de de gener i el pacte del senyor Mas amb el president de l’esquerra falsament progressista es va produir el dia 21.

Que cadascú descobreixi les contradiccions entre aquestes dues propostes de SÍ.

El nou estatut inclou el deure de conèixer el català, el qual no és exigible als jutges i per tant el català -que això sí, tindrem el dret d'usar-lo en el judici- acabarà essent tractat com qualsevol idioma estranger en que s'assisteix a l'acusat amb un intèrpret. Quin nom té això? ¿Dret indígena, potser?

La proposta del NO catalanista crec que la sintetitza prou bé un article que he llegit a Vilaweb on es diu que Catalunya pateix i ha patit un ‘mobbing’ de país - crec que en podem dir assetjament de país-, i afirma que sota tal assetjament o la víctima és capaç de canviar l’estructura de poder o la seva única solució és fugir de la tirania que pateix. Reclama, per tant, que la idea de la independència deixi de ser un concepte romàntic i passi a ser considerat per la gent, - com més millor - una necessitat concreta. Potser relacionat amb l'autoestima o amb la consciència, hi ha catalans que patim la situació d'assetjament esmentada. Amb insults, agressions i amenaces. Negant l’autonomia personal, la capacitat de decidir per nosaltres mateixos. Negant que puguem ser ningú nosaltres sols en aquest món. Acceptant la nostra culpabilitat a base de votar sí, i - jo hi afegeixo- patint, a cada dia més, la lenta mort del català. Irresistible assetjament de país.

Joan Inglada Roig
Vilanova i la Geltrú
30 de juny del 2006 DIARI DE VILANOVA