El 22 d'abril, vigília de sant Jordi, patró de Catalunya, farà 60 anys que debutà la cobla La Principal del Penedès. Aquesta emblemàtica cobla la va promoure la Secció Folklòrica creada un any i escaig abans, emportada per l'eufòria del moviment sardanista d'ençà que el règim franquista es declarà defensor de las peculiaridades regionales i autoritzà les sardanes per la Festa Major del 1943, quatre anys i escaig després d'acabar-se la guerra. El nom mateix de Secció Folklòrica estava dins la gamma dels noms permesos amb els únics objectius de practicar les danzas regionales.

Durant el franquisme la vida social només es podia desenvolupar, fora dels llocs directament controlats per les autoritats, en medis religiosos i folklòrics, que també ho estaven, de controlats, encara que no tant directament. Els catalans, que tenien la necessitat vital de superar l'horror de la guerra, el dolor pels familiars i amics morts, exiliats i empresonats i l'asfixia vigent, i les noies i els nois que sorgien a la joventut, s'apuntaven a l'única manifestació permesa - les sardanes i les dances- de la cultura blasmada pels colpistes, que el 1939 l'havien prohibida per decret com l'altra vegada, el 1714, ho va fer el monarca espanyol de torn.

Tot això i molt més es diu en el llibret La Secció Flolklòrica de Vilanova i la Geltrú, que Xavier Garcia i Àngel Olivé van escriure el 1985. Arreu de Catalunya s'havien organitzat grups sardanistes i esbarts dansaires que com una incipient segona Renaixença, reiniciaven la tasca de recuperació d'allò que distingeix l'espècie humana de la resta, la cultura i la llengua, la nostra manera d’entendre el món, el nostre marc de convivència, la nostra vinculació amb el medi proper.

El català, prohibit oficialment, la gent el parlava arreu però no l'escrivia gaire, sobretot els joves que no l'havien pogut aprendre. Casualment o no, a mitjans anys cinquantes s'inicià un procés que obriria una ferida greu a la situació de parla. Al carrer, als mercats, a la feina, a les escoles, ... , arreu, s'inundà de persones que no parlaven català i començà l'agressiu procés de substitució lingüística. Aquella massa immigratòria procedent de les comunitats castellanoparlants més deprimides econòmicament per causa del franquisme era assessorada convenientment pels administradors del règim – llavors encara no hi havien ONG's – i els deien que el seu dret era parlar i que els parlessin en “español”.

Les llengües minoritàries i/o minoritzades com la nostra, que pertanyen a cultures i entorns naturals amenaçats, són la majoria de les sis mil llengües que es parlen al món. El 90% de les llengües del planeta poden desaparèixer durant aquest segle. Les llengües constitueixen un patrimoni mundial únic, ric i variat, que tots som responsables de preservar simplement perquè cada vegada que es perd una llengua hi perdem tots.

Paulo Freire (1921-1997), - destacat educador brasiler, exiliat a Xile el 1964 - conta la categòrica resposta d'un camperol de les Rondes Culturals de Xile, en dir-li ell: Acceptem absurdament que moren tots els homes i només queda la terra, els arbres, els animals, els rius, el mar, els estels: Això seria el Món? - No, - respongué amb èmfasi el camperol – mancaria algú que digués: Això és el món. Freire continua... L'home és un ésser que trobant-se immers en el Món, emergeix del Món desempallegant-se de la forma o més exactament de l'estat de les coses, dels animals, i cerca la realització de la seva missió ontològica que no és res més que deixar de ser objecte i convertir-se en subjecte conscient i actiu. I aquesta transformació l'ha de fer en totes les dimensions personals, en les relacions amb el món, amb els altres homes, amb la societat i amb les estructures.

Tornant a les migracions, aquells altres castellanoparlants d'aquelles comunitats que el procés d'emigració va enviar cap a Europa van haver d'aprendre l'idioma del lloc de destí i es van enriquir amb el coneixement d'una altra llengua; van passar de l'estat d'objectes immersos a l'estat de subjectes inserits, conscients i actius. Els immigrants castellanoparlants a Catalunya s'han integrat en la vida econòmica del país i avui es troben exercint tota mena de professions liberals, industrials i comercials i n'hi ha d'empresaris petits mitjans i alguns de grans, sense oblidar els professors a tots els nivells de l'ensenyament. Aquí a Catalunya, però, és imprescindible que la intel·ligència sociològica eviti que la inèrcia expansiva del castellà arrossegui acríticament els fills de les víctimes de la immigració del franquisme a culminar, involuntàriament, el procés de la substitució lingüística que només en mig segle ha arribat al 50%. Molts dels fills del immigrants de comunitats castellanoparlants es troben immersos en una societat que és diferent de la que hi ha en la ment dels seus progenitors. Cal que realitzin la seva missió ontològica inserint-se en la realitat cultural i lingüística de Catalunya, fent-se-la seva en tota l'extensió, enriquint-se de tot el coneixement del món que el català té i enriquint-lo amb tot el coneixement del món que cada un hereda i convertint-se en subjectes conscients i actius, tal com van fer els fills dels emigrats a Europa que ja formen part de l'altra comunitat.

Cal fer atenció en aquest punt, ja que el procés d'emergència per passar de l'estadi d'immersió al d'inserció pot patir un desviament que pot posar l'individu en perill de no retorn per a culminar-lo. Es tracta de l'acomodament massificador, en el que l'home romandria objecte manipulat, es creuria lliure i actiu, s'apropiaria dels criteris del poderós invisible i anònim que el dominaria i dirigiria, seria alienat, es sentiria còmode, però estaria mort mentalment. I aquí Freire insisteix en que, per evitar-ho, l'educació ha de ser crítica.

Invoquem sant Jordi, que ens ajudi a reeixir en aquesta segona, complicada i llarga Renaixença, amb la pregària del poeta candidat al premi Nobel de Literatura, Salvador Espriu (1913-1985): Senyor sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda'ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera'ns dels nostres pecats d'avarícia i enveja, del drac de la ira i de l'odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda'ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén.

Joan Inglada
Vilanova i la Geltrú
21 d’abril del 2006 DIARI DE VILANOVA