Possiblement i probable, si fos monolingüe anglòfon, francòfon o castellanoparlant no tindria les preocupacions que tinc i no escriuria el que escric. Cosa que per altra banda m'agradaria perquè així disposaria de més temps per dedicar-me a estudiar i escoltar música i a gaudir-ne, que és el que més vull fer fins que em mori. Tanmateix hi ha una mena de cavil·lació que m'aboca a haver de tractar aquests temes.
M'interessa la diversitat, en el sentit més ampli, perquè és la clau de la vida; la uniformitat és la mort. Diversitat és sinònim de complexitat i això significa que defensar la vida no és una tasca simple ni fàcil. En concret la diversitat cultural que és pràcticament l'única diversitat humana és al mateix temps la més evident i la més difícil d'acceptar. Probablement la por al desconegut, a l'altre, n'és la responsable. L'instint de supervivència individual, familiar i de grup ens fa ser agressius vers l'altre, el desconegut, l'estrany, el rar. El coneixement, en canvi, ens diu que necessitem l'altre per a la supervivència real, més enllà de la immediatesa on es pot tenir por a ser molestat, envaït, agredit pel desconegut. El coneixement ens diu que cada cultura és una percepció particular del món, del cosmos, de l'existència. Cada cultura, mitjançant la seva llengua, expressa punts de vista diferents i a l'hora d'intentar trobar solucions per a problemes generals, com més punts de vista hi hagi, més probable és que entre tots puguem superar una crisi determinada.