Si un nou món és possible ha de ser aquell basat en el diàleg i l’acord, aquell on els dogmes i les creences siguin veritats provisionals susceptibles de canvi sense cap mena de prejudici i, a més, elaborades a partir del desenvolupament individual i, per tant, no imposades des de cap grup dominant.
En el món nou, la diversitat humana real ha de tenir com a base el conjunt d’identitat individuals que, dialogant, arribaran a acords de convivència.
El primer pas perquè el diàleg sigui possible és el respecte per l’altre. Cal respectar tota mena de pensament democràtic, però cal també dialogar amb els que actuen fora de la democràcia; cal trobar la forma d’asseure’s a la taula amb els terroristes, amb els feixistes i amb els delinqüents de gran volada per demanar-los explicacions dels seus comportaments que no comprenem.
L’efecte directe de la diversitat és el conflicte i hem d’aprendre a transformar-lo per poder gaudir d’una vida en pau. La diversitat és la vida, la uniformitat és la mort. No hi haurà una autèntica salut humana fins que no aconseguim conviure sense la necessitat de matar res. És allò d’antibiòtics versus immunitat.
És clar que perquè la voluntat de dialogar sigui creïble haurem de prescindir de tot allò que pugui ser contraproduent. Cal descartar la crítica negativa gratuïta, ridiculitzadora, oportunista i manipuladora. Cal ser rigorosos en la informació i documentació. Cal aprendre a dir que no sabem una cosa si no la sabem. I sobretot, a dir que una cosa la creiem o intuïm, i no donar-la com una veritat documentada si no ho és.
D’altra banda, la premsa i els mass media tenen molta responsabilitat. Els programes escombraria deseduquen i aculturitzen. No s’hi val apuntar-se contra el chapapote o la guerra a l’Iraq si la resta del temps es dediquen a deshabitar les testes, com pintava en Cardona Torrandell. Els comunicadors demòcrates amb tota la seva influència sociològica haurien de manifestar-se més obertament i amb més insistència, i promoure programes per afavorir la creació de més estat d’opinió en la societat respecte a la justícia i fomentar la creació de teixit social.
Tampoc cremar una bandera dels EUA no vol dir anar en contra de la política de Bush. Als EUA hi ha molta gent compromesa amb la causa de la llibertat i la justícia que estan fent una gran labor de compromís per contrarestar l’aculturització del seu poble tot treballant per la democràcia mundial i que poden estimar la seva bandera. És com si creméssim una ikurriña per mostrar la nostra repulsa a ETA. No tan sols no són gens constructives les pancartes de Bush sodomitzant Aznar, sinó que mostren un pensament masclista ancorat en les creences dogmàtiques d’una societat sexista que si alguna cosa produeix és confusió, quan per altra banda reclamem una societat de normalització sexual. Tampoc ajuden a res de positiu els lemes sense solta ni volta que s’escolten a les manifestacions.
La realització del pensament en la paraula fa que conformi la nostra manera de ser. Som el que diem, per tant, cal tenir cura del llenguatge.
Si hem de dialogar, tampoc podem anar provocant –torno a allò del respecte a l’altre. O si més no, cal accedir a la intel·ligència necessària per actuar com a mitjancers en el conflicte amb l’objectiu de transformar-lo en lloc d’accentuar-lo amb la provocació. Fotografiar una pancarta contra la guerra posada en el balcó del pis de sobre de la seu del PP, incloent el rètol del PP a la fotografia, i intitular-la Un veí posa una pancarta contra la guerra, això és una provocació més de les que estem acostumats a observar diàriament.
Ens ho passem molt bé quan comentem: hosti tu, quina ‘txulada’ de pancarta o has vist la foto del diari? Guai, no? I tan tranquils ens anem a dormir perquè hem fet la manifestació més gran de la història. El que queda en entredit és si tenim realment consciència del que vol dir no a la violència, construïm la pau! Ah, sapigueu que, a part de tenir bones relacions veïnals amb els habitants del pis de sota, el veí de la pancarta l’hauria posada igualment encara que els veïns haguessin estat uns altres.|
Joan Inglada Roig
DIARI DE VILANOVA 28 de febrer del 2003