Sóc llicenciada en químiques, de fet no hauria de ser-ho, no hauria de tenir cap títol universitari perquè procedeixo d’una família pobre on l’únic camí a seguir després dels estudis primaris era anar a treballar a una fàbrica. A casa em van obligar a fer comerç, però jo vaig aconseguir traspassar-me al tercer de batxillerat (l’equivalent al cinquè de primària actual) desprès d’aprovar uns exàmens que es feien a Reus i els quals vaig poder preparar amb l’ajuda de la Maria Garcia Poblet i el Ramon Barrufet de cal Blanco- el Ramon va tenir un accident mentre feia castells i va quedar totalment paralític del cos i jo mai l’he anat a veure, no sé si ho havia de fer. Sóc tan covarda-. Després, vaig convèncer als meu pares per anar a fer cinquè de batxillerat al Institut i així fins arribar a COU. Quan vaig acabar COU em va costar plors i llàgrimes aconseguir anar a la Facultat. Vaig compaginar el mon del treball i els estudis, finalment vaig aconsguir llicenciar-me.

A vegades em pregunto per què aquest interès meu per tenir uns estudis. Suposo que la meva afició per la lectura em van fer idealitzar les persones amb estudis, amb carrera universitària. Potser jo volia fer de la meva vida una novel·la. M’agradava llegir les descripcions del paisatges, de la fauna , de la flora... i em deia: “Qualsevol dia jo també en sabré d’escriure així”.

Les meves filles em pregunten que volia ser de petita i jo me les trec de damunt dient-los-hi que volia ser perruquera, la qual cosa és certa, però també volia ser altres coses.

Ara em pregunto si potser no hauria estat millor ser perruquera, això sí... ser la meva pròpia mestressa, encara que jo no en sé massa de fer negocis. Podria fer la permanent a quatre iaies i anar xerrant de la vida mentre anava posant els “rul·los”. Al vespre estaria tant cansada d’estar dreta que m’adormiria a sofà.

Potser això que acabo de dir és una excusa per justificar el meu desencís per la vida i que intento amagar per no encomanar-lo a les meves filles, encara que sovint ho expresso obertament. Em pregunto si això que em passa es normal a la meva edat, si li passa a molta gent. Res de res em fa il·lusió, quan intento fer alguna cosa l’acabo deixant perquè no em surt o perquè ja m’ha sortit i no ho puc compartir amb ningú o perquè els altres no em donen el que jo espero d’ells... o perquè...

Fa temps anava a aprendre guitarra i m’agradava molt, però... ja no hi vaig- em segueix agradant, però vaig tenir un desencís-. Abans escrivia poesies, però ja no en tinc ganes. A vegades he fet moltes fotografies però ara ja n’estic cansada de fer-ne. M’agraden les plantes però ja ni me les miro.

Quan vaig acabar la carrera vaig trobar feina d’ensenyant (ara sóc educadora), i les vacances les trobava massa llargues, em moria de ganes per tornar a ensenyar, ara en canvi les trobo massa curtes. Fa cinc anys se’m va manifestar una malaltia fastigosa que es diu Colitis Ulcerosa no sé si per culpa dels alumnes, per culpa meva o per culpa de la vida. Aquest curs me l’he hagut de passar a casa per culpa d’aquesta malaltia humiliant que m’obliga a anar amb l’ai al cos, a tenir controlats els “aseos” dels llocs per on passo. A sobre he de viure sota sospita de companys que pensen que faig comèdia. Jo de bon grat els traspassaria la meva malaltia, les llargues sessions de moc, de sang i femta asseguda a la tassa del bany. A canvi aguantaria els insuportables alumnes (ells mateixos sovint em pregunten com puc aguantar el que aguanto).

No sé si per culpa d’aquesta malaltia o per culpa de la vida ja no tinc ganes de fer res i em pregunto com és que hi ha gent que si que en té. Si tothom pensés com jo encara aniríem amb la destral i la punta de sílex.

Per més desgràcia la meva metge de capçalera opina que si treballés a una empresa privada ja m’haurien fotut a fora. Jo em pensava que els metges estaven per opinar de malalties, ajudar al malalt i tenir cura d’ells i no pas per a desanimar-los, per a fer-los sentir culpables de la seva malaltia, per a fer-los sentir més degradats del que ja estan, es veu que anava errada.

Si algú es llegeix això es preguntarà perquè collons explico tot això... les meves intimitats, doncs..., no hi ha cap intencionalitat, només perquè n’estic fins els nassos d’aquesta vida, perquè voldria tenir una goma d’esborrar que m’esborrés i perquè mentre escric trec cap enfora la meva mala llet i m’agradaria que algú la compartís amb mi.

M’agradaria tant desprendrem i de la meva fastigosa malaltia per sempre més i poder anar el curs vinent a aguantar aquells torracollons i oblidar-me del Roca.