Avui han detingut dirigents d’ETA, tothom s’emociona, una gran fita. Tant se val però – “Ves-te’n Anton que qui es queda ja es compon”- , mentre hi hagi bascos que només vulguin ser bascos sense passar per la categoria d’espanyols  seguirà havent-hi dirigents d’ETA, la ràbia només pot desaparèixer exterminant totalment l’agent infecciós -espero que no estiguin els temps pels exterminis-. Les persones tenim pensaments, idees, somnis, a vegades individuals, a vegades compartits, a vegades ens resignem i ens conformem a ser el que no volem ser, fem veure quer sentim coses que no sentim, a vegades hem de canviar de llengua sense ganes perquè alguna cosa o algú ens obliga, així ens estalviem confrontacions inútils. Altres vegades, peró, ens revoltem i lluitem pel que creiem, volem que els altres vulguin el mateix que volem nosaltres. No hi ha altra solució o matem o morim, no hi ha posició intermitja, ningú sembla disposat a conviure amb el tarannà i la forma de fer de l’altra – Per què ens molesta tant que cadascú sigui com és quan aquesta forma de ser no combrega amb la nostra?-. Els humans som guerrers sofisticats i recargolats. Ens costa tant adaptar-nos als canvis, a les noves situacions! Constantment volem demostrar que som civilitzats, que sabem dialogar, però la realitat és una altra, ens agrada matxucar tant com podem als altres, als diferents, fer-los recordar qui mana. La realitat és que els humans estem condemnats a no entendre’ns mai, masses idees diferents, masses desitjos de poder i poques ganes de tolerar, de transigir. A que seria bonic que un basc pogués ser només basc sense que això molestés a cap nacionalista espanyol, o a l’inrevés? Seria bonic que els que dirigeixen el cotarro s’asseguessin com persones civilitzades i fossin capaces de dialogar, i decidir quelcom important, tan important que mai més haguéssim de sentir que cap guàrdia civil o cap altra persona ha estat mort per ETA , però això és un somni impossible perquè sempre hi haurà bascos que no renunciaran a ser únicament bascos i espanyols que no renunciaran mai a que un trosset de terra deixi de ser seu. Per què no hi ha un Déu ( o una fada, tant em fa) que de debò fos creador del Món i que hagués oblidat de crear un ésser tant intel·ligent i destructor a la vegada? Què de bé hi viurien els altres animals. M’arriba a empipar tant lo miserables i poc raonables que som els humans que no paro de dir i pensar xorrades. Apa!