Tinc un ocellot

de plomes negres com la nit,

m’agafa amb força

amb urpes teixides de sang

que afluixa de tant en tant,

i em deixa que somiï

que puc volar lliure

damunt les valls

cobertes de verd daurat,

que puc navegar

per aigües manses d’un riu

que llueix com la plata.

Peró els somnis només són això,

somnis.

El meu ocellot no em deixa estar,

desplega les seves ales atzabeja

i m’encercla per recordar-me

que mai podré fugir.