(abril o maig 2004)



Tinc un amic que està molt lluny en l’espai,

Molt a prop en la ment , a frec en el cor.

Quan li parlo ell em respon amb silenci,

M’escolta en la muda quietud de la nit,

I si ploro m’eixuga les llàgrimes condescendent,

Amb la seva inexistència.

L’estimo i ell m’envolta amb una abraçada incorpòria.

Altres vegades, quan canto, fa remolins d’aire entre els pins,

Llavors paro l’orella i escolto el que em diu.

El seu mutisme és tant entenedor!

Només espero el moment posseir la seva parla,

Inarticulada , inexpressiva.

Quan callo, és tant amic que encara calla més,

Ens fonem en un silenci indissoluble.

Aquest amic el venero, i quan mori tal vegada

Podré notar el pessigolleig dels seus llavis,

El seu xiuxiueig,

les seves mans entrellaçades entre les meves,

Aleshores, tal vegada, haurà valgut la pena tanta soledat.







Discover undefined!