(Tiu ĉi blogero estas traduko de La Vulpo)

Encara que no he hagut de fer front a animals molt perillosos i indis com Kevin Costner en la pel · lícula Ballant amb llops, no falten en els animals de diverses espècies al Montsec, algunes d'elles de considerable grandària, com senglars i guineus.
Un dia, una de les guineus de Rúbies va protagonitzar una anècdota que Joaquim i jo sempre recordarem amb un somriure:

Va ser durant un dels caps de setmana en què tots dos ens van quedar a la tenda. Un dissabte a la nit varem posar totes les nostres coses a la tenda i nosaltres mateixos ens vam ficar al sac de dormir i amb el silenci envoltant-nos,ens vam quedar adormits. Diumenge al matí, Joaquín va obrir la cremallera de la tenda i va treure el cap. Jo estava encara dormint quan li vaig sentir dir en veu alta, oh, ai! El seu crit em va desvetllar i li vaig preguntar sobre la raó de la seva exclamació. Va obrir la porta del tot i em va convidar a veure la raó del seu esglai: al voltant de la nostra tenda hi havia bosses estripades que se suposava que estaven plenes de la brossa de tota la setmana, plàstics, papers, teles, caixes i algunes restes de menjar. Veient les empremtes marcades al terra, vam arribar a la conclusió que es tractava de la visita d'una guineu.

Durant la recollida de les restes, sense saber si insultar l'animal o autocriticar-nos per l'oblit estúpid de les bosses, una cosa ens va cridar l'atenció ... vam trobar un ampolla de plàstic buida que en realitat hauria d'estar plena, ja que haviem previst obrir-la el diumenge o més endevant. L'ampolla havia estat rosegada i el contingut havia desaparegut sense deixar rastres, ni tan sols una gota. Potser alguns de vosaltres direu, bé, l'animal probablement tenia set, i només es va aprofitar del regal. I hi estariem d'acord si no fos per un petit detall, no era una ampolla d'aigua, ni tampoc es tractava d'un refresc, ni d'una beguda alcohòlica, era una ampolla de... lleixiu! No us podeu imaginar amb quina rapidesa el nostre emprenyament inicial es va convertir en un fart de riure. Aquell dia vam fer el nostre primer amic no-humà, al qual vam batejar amb el nom de Lleixiu.

Per descomptat, vam aprendre una bona lliçó en quant al tractament dels residus. Durant la meva estada posterior a Rúbies sovint sentia la tarda o la nit les passejades tafaneres de Llexiu, voltant de la meva tenda, i en alguna ocasió, el/la vaig poder veure fugint i amagant-se entre els matolls.