Traducció al català de l'article El esperanto, más que una lengua

Amb l'esperanto passa el mateix que amb el Barça. Així com els blaugranes
tenen com a lema “el Barça, més que un club”, l'esperanto és més que una
llengua. Per intentar donar una explicació a aquest fenòmen, ens
remuntarem una mica en el passat.


Lluís Llàtzer Zamenhof (Byalistok, 1859-1917), l'iniciador de l'esperanto i
també de l'esperantisme, va nèixer en l'actual Polònia, en aquella època sota
domini rus. De família jueva, va heretar del seu pare, professor d'idiomes,
l'interès per les llengües i, de la seva mare l'amor envers les persones,
potser per això es va decantar per cursar estudis de medicina que el van
portar finalment a exercir de metge oculista.
En Zamenhof parlava fluidament rus, polonès i alemany, també tenia bon
domini del francès, llatí, grec, hebreu i anglés. Amb el temps va adquirir
alguns coneixements de jiddisch, italià, castellà i lituà.


Durant els primers anys de vida en Zamenhof va patir intensament els
conflictes ètnics i culturals que enfrontaven a russos, polonesos, prussians,
jueus i altres grups entre sí. Va ser justament en aquest ambient de crispació
on va gestar la idea de crear un instrument de comunicació que trenqués les
barreres i ajudés a la comprensió mútua, alhora que fomentés la pau entre
els pobles. El seu coneixement i l'amor per les llengües van posar la resta.
En Zamenhof crearia una llengua internacional, però...quina garantia tenia de
que el seu projecte tingués èxit? Desenes de filòsofs i intel·lectuals ja havien
el·laborat amb anterioritat projectes similars i tot havia quedat en poc més
que proves de laboratori.
Va ser aquí on el rerafons espiritual d'en Zamenhof va jugar un paper clau.
En Zamenhof va basar el seu idioma en la tradició lingüística dels idiomes
naturals i es va limitar a donar l'impuls inicial, rebutjant tot protagonisme i
refusant la idea de “drets d'autor”. Des d'un primer moment en Zamenhof va
estar convençut de que l'esperanto havia de pertànyer a tots els
esperantistes per igual, encara que va recomanar ferventment atenir-se a la
base gramatical sobre la que se sostenia la llengua.


Aquesta demostració d'altruisme i alhora de seny, va generar un moviment
de simpatia que encara avui dia segueix vigent. Fins i tot les persones que no
senten especial interès per aprendre l'esperanto, sovint mostren la seva
admiració envers el seu impulsor.
Què va passar, doncs, amb l'esperanto? Semblava que una cosa tan
interessant hauria de convèncer a multitud de gent i governs. L'esperanto era
neutral, democràtic, lògic, fàcil d'aprendre...


Les guerres mundials varen truncar molts projectes, l'orígen jueu d'en
Zamenhof va provocar molts recels, algunes dictadures (Stalin, Hitler,..) van
veure l'esperanto com una amenaça o un obstacle, especialment quan grups
d'esquerra i anarquistes van assumir la llengua com un instrument vàlid i
coherent amb el seu ideari. Els països democràtics van romandre ancorats
en els seus interessos nacionals i llastats per superestructures burocràtiques.
El 1954 i el 1985 la UNESCO va fer públiques dues declaracions reconeixent
el valor i la utilitat de l'esperanto, però tot va quedar en paper mullat, cap país
va planificar la seva política lingüística tenint en compte aquesta llengua.


Els intents frustrats per a que els governs promoguessin l'aprenentatge d'una
llengua neutral planificada es van convertir en terreny abonat on va crèixer
tota una “mitologia pessimista” al voltant de l'esperanto. Es convertiren en
habituals frases com “l'esperanto va fracassar, l'esperanto és una cosa
artificial, no té ànima, perquè l'esperanto si ja hi ha l'anglès, ningú el parla,...”
Gran part de l'esforç de l'esperantisme actual se centra en corregir un munt
d'idees errònies sobre l'esperanto.

Malgrat les aparences, l'esperanto funciona. És un mitjà eficaç per a la comunicació, entre d'altres coses perque s'adaptat fàcilment al ritme evolutiu de les llengües anomenades “naturals”.
La llengua pertany als seus parlants, tal com havia previst en Zamenhof. Els
esperantistes senten l'esperanto com una cosa pròpia i gaudeixen com a
protagonistes d'un projecte que creix amb ells.
Assolir un nivell satisfactori de comunicació amb l'esperanto és més senzill
que amb altres idiomes. Aquest fet, unit a la tradició humanista i voluntarista
de molts esperantistes, el converteixen en un idioma “barat”, sovint gratüit.
Això li dona un cert aire “subversiu” respecte a l'ordre lingüístic establert. Si
unim la facilitat en l'aprenentatge a l'irrupció d'internet ens trobarem amb una
nova onada expansiva de l'esperanto gràcies a la xarxa. Milers de persones
aprenen la llengua de forma autodidacte gràcies a les eines que
proporcionen les noves tecnologies informàtiques. És molt fàcil trobar webs,
blogs, programes informàtics, cursos en línia, arxius de música, etc. que
utilitzen l'esperanto.


L'esperanto, com a fenòmen relativament minoritari, es caracteritza per un
elevat nivel d'autoorganització i de creació de fòrums de debat. Una gran
quantitat d'events, tant locals com internacionals (festivals, congressos,
seminaris,...), permeten un ús pràctic de la llengua en qualsevol època de
l'any. També existeixen xarxes de relació entre particulars que permeten
viatjar prescindint d'agències turístiques i altres intermediaris.


L'esperanto no és una utopia, és una realitat comprovable. En tot cas potser
és una utopia pensar que algún dia tothom parlarà esperanto. De fet no són
pocs els esperantistes que opinen que la generalització de l'esperanto a
nivell mundial, aconseguida a cop de lleis educatives (d'alguna manera
impositives) seria la seva fi. Molts consideren l'esperanto com una llengua
associada a la llibertat i la fraternitat. Imposar-lo a les escoles el convertiria
en mercaderia educativa i posteriorment en mercaderia laboral. És per això
que dins de l'esperantisme conviuen dos corrents de pensament: el que creu
que les grans institucions socials i polítiques han de promoure la llengua
mitjançant l'aparell legislatiu i el que creu que l'esperanto ha de crèixer des
d'abaix, des de l'auto-organització dels propis esperantistes, sense plantejarse
objectius que no tenen garantia d'èxit