Ara no vull res més
que silenci. I potser un fons molt tènue
de ressons. Un adaggio.
I sentir com la música
em corre per les venes
i bat en els meus polsos
salmodiant cantilenes.
Fugiu lluny les quimeres
i els somnis llangorosos
que m'engavanyen. Fora!
Només silenci. I Albinoni, potser,
per fer un breu parèntesi
de pau i d'harmonia
amb tot el que m'envolta:
amb el cel i amb la vida.

Carme Meix i Fuster - Palau d'absències XX