Era una tarda xafogosa a la ciutat. L'asfalt dels carrers semblava que s'hagués de fondre d'un moment a l'altre. Una noia de setze anys, de formes rodones i mamelluda passava pel carrer cantussejant una cançó de les Spice i ignorant la calda que baixava del cel i rebotava al carrer. Protegida pel sol només per una gorra vermella amb l'anagrama del consell comarcal, el carrer, a primera hora de la tarda, era només per a ella. Era la caputxeta Mamella.
 
La caputxeta va entrar a casa seva. Duia el top suat i prop de les aixelles hi havien crescut dues taques de mida colossal. Els pantalons de ciclista -també negres- dissimulaven la suor que li baixava per l'esquena, regalimava per la ratlla del cul i li amarava l'entrecuix. Només passar el llindar la va rebre una frescor relativa i un crit de la seva mare.
 
-A bones hores arribes, tu. La teva avia espera aquest paquet. A veure si li portes ara mateix, que l'està esperant.
 
L'avia de la caputxeta era una de les víctimes de l'oli de colza. La pobra dona estava sola a Madrid i quan després de vint anys del cas finalment va cobrar una indemnització es va comprar un pis de segona mà per estar a prop de la seva única filla. El pis, petit però acollidor, el va trobar a bon preu en un edifici dels anys seixanta al costat d'un retall de parc construït per l'ajuntament socialista i amb magnífiques vistes a una autovia i un polígon industrial.
 
La caputxeta va passar pel costat de la seva mare com si sentis ploure. D'esma, els seus passos la van portar a la nevera. La va obrir i va engrapar de dins una botella de dos litres de cocacola. En uns segons en va engolir gairebé la meitat. Un cop es va sentir més humana, es va girar cap a la seva mare i li va dir:
 
-Tanta pressa, tanta pressa... que hi ha en aquests paquet?
-         La cartilla de l'avia, que he anat a fer-li receptes, unes galetes Príncipe de les que li agraden a ella i una mica de mel per fer aquella potinga que es posa a les articulacions.
 
-Ja t'ho deia. No feia falta tanta pressa.
 
La caputxeta Mamella va agafar el paquet, mentre la seva mare li repetia que en fes via. El va guardar en una bossa de supermercat i amb calma va sortir de casa. El corrent d'aire va fer que la porta se li escapés dels dits i es tanqués de cop. Amb violència.
 
Un cop a baix a l'escala va deslligar el vespino del fanal i va pujar-hi. Se sentia orgullosa d'aquella moto. Tenia arrancada elèctrica i li havia costat els cangurs de tot l'hivern, dos mesos de contracte a mitja jornada en un súper i aconseguir l'ajuda de l'avia. Era de segona mà. Però era igual. Era la seva moto i quan gas a fons enfilava l'avinguda, tenia la sensació que des de dalt d'aquell ventilador amb rodes el món era seu.
 
No el va veure arribar, perquè no portava retrovisor. Però el va sentir. En Pacho es va aturar al seu costat al semàfor.
 
En Pacho era un penques. Amb disset anys no tenia ofici, ni benefici i segurament no el tindria mai. Però conduïa la moto més ràpida del barri. Era una antiga Derbi Variant, de la que els enginyers de la fabrica del Vallès només haguessin identificat el xassís. Llums dobles, carenat de plàstic i passada a 80 cc. Capaç de superar els 120 per hora i de produir un espetegament infernal pel tub d'escapament si es donava gas a fons.
 
En Pacho era petit d'alçada. Secall. Tot nervi. Duia el cabell llis i rossenc llarg fins a les espatlles, vestia una samarreta negra dels Sepultura i uns texans de pota d'elefant.
 
Es va aturar al costat del vespino de la caputxeta. Li va mirar descaradament les mamelles. Es va girar endavant i va donar un cop de gas que va fer estremir els vidres de les cases en 50 metres a la rodona.
 
De l'asfalt en pujava un baf calent. Desagradable. Com si fos l'alè d'un forn. La suor xopava la roba dels dos joves. Llavors, imposant-se sobre els espeternecs de les motos en Pacho va dir:
 
-On vas caputxeta?
- Vaig a casa de la meva àvia a portar-li una mica de mel, galetes i la "cartilla" de la seguretat social.
- I per això tanta pressa? Perquè no vens amb mi a prendre un gelat?
- La meva mare m'ha dit que en faci via i que no em torbi.
- Però quin mal li farà a la teva àvia que li portis una mica més tard? va vine. Que et convido.
 
La caputxeta va pensar en el moment que explicaria a les amigues que en Pacho l'havia convidat a prendre un gelat, però va ser l'aire calent del tub d'escapament d'un autobús de transport urbà el que la va acabar de convèncer.
 
Tots dos van anar fins el passeig. Van deixar les motos a sobre la vorera i es van asseure a la terrassa d'un bar. L'ombra de les veles de la terrassa semblava que alleujava una mica la calda del dia.
 
Mentre llepaven el gelat ell se la va anar camelant. Una mica de llegoteria per aquí. Una mica de fatxenderia per allà. Tres piropos, quatre esperances, i moltes paraules d'aquelles que no tenen sentit, però que els adolescents de totes les èpoques s'entesten a fer servir en aquestes ocasions.
 
Sense saber com a la caputxeta se li va encendre el desig. Havia estat amb altres nois del barri, però en Pacho... En Pacho era diferent. En Pacho ja era un home. No li va saber veure el que amagava darrera aquella mirada humida.
 
Tres hores i dos gelats després estaven estirats sobre una manta. Eren en una antiga barraca de pastors que des de feia lustres -quan la ciutat havia crescut fins a menjar-se les pastures- s'havia convertit en un catau tranquil on els yonkis es punxaven. Les parets eren plenes de pintades i el terra era una confusió de restes de tota mena.
 
Ella va prendre la iniciativa i li va treure la samarreta.
 
- Quins braços més forts que tens li va dir.
- Són per abraçar-te millor. Li va contestar Pacho
 
- Quines mans més grosses que tens.
- Son per acaronar-te millor
 
- Quins llavis tant molsuts que tens.
- Son per besar-te millor
 
Ella va tirar endavant. Es va treure el top. Mentre ell li magrejava maldestrament els pits ella va començar a treure-li els pantalons. Llavors va notar una cosa amb la que no comptava.
 
I aquesta navalla perquè és?
És per matar-te millor
 
La va engrapar pel coll. La va tirar a terra. Amb la punta de la navalla va tallar la goma dels ciclistes. D'una grapada li va arrencar pantalons i les calces. Li havia fet un tall. La sang li regalimava pels pèls del pubis.
 
La va violar.
 
Ella cridava, però ningú la va sentir. A aquella hora tothom era mirant el partit de la selecció. Ell es va escórrer. Es va relaxar. I mentre ella el mirava amb els ulls esbatanats i un rictus de fàstic, li va fer un sol tall al coll. De banda a banda.
 
I heus aquí un gat i heus aquí un gos. Heus aquí que la caputxeta s'ha mort.